Polítiques socials

En un entorn com el nostre, parlar de polítiques socials està a l'ordre del dia. Conversa rera conversa, a la plaça o al parc, algun tertulià dirà quelcom sobre algun familiar, veí o amic, que per causa pròpia o aliena necessita de la xarxa de serveis socials pública per a satisfer alguna necessitat. A L'Hospitalet, ciutat de treballadors, és molta la gent que treballa i ha treballat en cadenes de producció, magatzems i d'altres sobre estressants tasques, rutinàries o no, diàries, que acaben desgastant física i mentalment dia a dia, any a any. A més, la naturalesa hi ha voltes que tira els daus i algú li toca alguna deficiència a suportar la resta dels seus dies.

Per tot això, Catalunya, en governs foscos anteriors (tripartit dixit), va ser pionera en polítiques socials, per exemple amb la llei de serveis socials. Sense distingir graus ni habilitats, tothom amb certa mancança, podia acollir-se a les prestacions que donava la Generalitat. Segurament era una llei millorable, però era pròpia, legal i certament efectiva.

L'any passat, els senyors de la Catalunya social, de les mans netes i d'esquerres de debò, van tirar endavant al parlament de l'Estat Espanyol la famosa llei de la Dependència. Tot i vulnerar l'Estatut tot envaint competències, i per tant ser il•legal, i veure's d'una hora lluny, que tal i com estava muntada no seria gens ni mica efectiva es va aprovar. Temps després d'aprovar-se i entrar en vigor, s'ha demostrat que la llei és un desastre, la meitat de la gent que sol•licita els ajuts no els reben, dels que reben ajuts, una altra meitat no els ingressen íntegres.

En definitiva, la Catalunya optimista ha sigut enganyada una vegada més, i a sobre hem sortit perdent, perquè amb la llei de serveis socials es podrien haver aconseguit majors recursos per donar més ajudes i a més, a nivell nacional, no ens haguéssim deixat trepitjar i envair una vegada més, impunement, i ja en van moltes, pel govern espanyol amb la col•laboració inestimable dels mal anomenats independentistes catalans. Els ciutadans de L'Hospitalet no es mereixen uns governants així.

EL SIGNIFICAT DE LA DIADA

Un cop passada la Diada del nostre País crec que cal fer una reflexió a nivell local, de L’Hospitalet.
L’ofrena institucional que organitza l’Ajuntament s’ha convertit en una desfilada d’entitats que sembla més que s’hi juguin una subvenció municipal (cosa que de ben segur és certa) que no pas que vulguin participar de la Diada en sí. No gosaria a fer l’ofrena al monument de Rafael de Casanova si realment no ho sentís ben endins, al cor, i no sabés el que significa tot plegat, què recordem i per què seguim amb la lluita. No es pot fer una ofrena dient “A ver si este show acaba ya y nos vamos a tomar una cerveza”, paraules que vaig sentir a la cua quan esperàvem a fer la nostra ofrena com a Joventut Nacionalista de Catalunya.
Entenc que el sistema dels socialistes per omplir actes sigui la coacció, l’amenaça de retallar subvencions si no es va on ells ordenen, però lamento que utilitzin aquest sistema en un dia tant senyalat pel nostre País. I lamento més encara que segons quines persones es mofin de la nostra Diada fent ofrenes que no senten ni que saben què signifiquen.
Cada any hi ha més entitats que fan aquesta ofrena, i de ben segur que moltes d’elles ho fan de cor i amb bona voluntat, però com a nacionalista, com a persona que s’estima el País, lamento que hi hagi persones que desprestigiïn el significat de la Diada fent ofrenes que no signifiquen res per a ells.

L'espanyolisme del PSC

El PSC és el flautista d'Hamelin de la política catalana. Per ell mateix i amb tota la tropa mediàtica que l'envolta és capaç de generar un discurs buit i embaucador que engresca a molta gent. Uns dies van de progres, l'altre de catalanistes, l'altre de defensors de les desigualtats socials, però caram, ni una cosa ni l'altra, alhora de la veritat tots a jeure, tot al revés del que s'havia dit, si no hi havia crisi!!!

Sort en tenen aquests socialistes de l'Alfonso Guerra i el seu ribot que vigilen que ningú no es desfilagarsi i abandoni el ramat.

Al final de tot, l'ànima del PSC és la del PSOE, que es treguin les caretes, que siguin transparents, com deia la guingueta de Bellvitge, PSC-PSOE, o PSOE a soles, Catalunya ho mereix i necessita.