Aquesta és la foto que no s'ha vist enlloc.

Quan va enfonsar-se l'andana de l'abaixador de Bellvitge - Gornal (jo vaig sentir el soroll i vaig poder pujar al pont a fer fotos) i un cop passat el rebombori inicial, uns operaris van correr a tapar l'andana i és el moment que recull la foto: carregaven uns rotllos de roba verda que s'utilitza normalment a les obres. El més curiós és que des del pont que uneix els dos barris es va seguir veient el forat i els esforços dels operaris van quedar en un no res.

Evidentment seguien ordres, se'ns dubte. Unes ordres que provenien d'algú que no assumeix responsabilitats i que tot i visitar la zona afectada per sorpresa (en diumenge, això sí, quan no hi ha el caos habitual dels dies laboarbles) no fa dimitir ni cesa una persona incopetent. De res no serveixen les disculpes expressades als mass media (sorprenent l'article d'ahir a La Vanguardia, només?) o l'article tardà, molt tardà, d'avui de l'Alcalde Corbacho que fins que no van venir els "jefes" a L'H no se'l va veure (la Diputació el té molt ocupat es veu...).

La gent vol solucions ja. Els usuaris de rodalies i dels FGC estan cremats. Els veïns del Gornal i de Bellvitge estan atemorits. I els treballadors de l'obra fan més hores que un rellotge.

Lamentablement els catalans som fidels a "l'anar tirant" i quan es convoquen mobilitzacions són pocs els qui hi anem. La nostra veu no es fa sentir i n'hi ha molts que, com diu un conegut, se'ls hi pixen a la boca i diuen que té gust a llimonada..I mentrestant, el País paralitzat. I aquí tots hi perdem.

Un cop més, la nostra ciutat és notícia de forma negativa, tot i que no de forma voluntària evidentment.

Els problemes amb les obres de l'AVE han tingut lloc a Bellvitge / Gornal i el Baix Llobregat i el Garraf han quedat incomunicats. Però els mitjans de comunicació i els polítics competents en aquesta matèria obliden una cosa: són molts els ciutadans de L'Hospitalet que també han quedat aïllats, principalment els veïns de El Gornal, que tenen el servei de Rodalies i el dels ferrocarrils com a mitjans de transport bàsics.

Amb això no vull dir que els usuaris de Vilanova o de Sant Boi no es mereixin tots els recursos per arribar a la feina o a la universitat, però crec que des de L'Hospitalet hem de reclamar també que es tingui en compte la nostra problemàtica. Per no dir que són molts els veïns que no poden dormir a les nits perquè es treballa sense descans, amb els riscos pels treballadors que això suposa.

Aquests dies som espectadors i víctimes pel creuament de declaracions i acusacions entre el govern de Madriz (amb Z de ZP, com no podia ser d'altre manera) i l'empresa executora de l'obra. El propi president d'aquesta empresa va manifestar que ells volien fer l'obra mitjançant tuneladora però des del govern de l'estat se'ls hi va dir que no, i va afegir que en tota la seva trajectòria professional no s'havia trobat mai amb tantes dificultats. Queda dit.

Jo no sóc enginyera ni tècnica en aquestes temes, però no s'escapa a ningú que les presses d'inaugurar l'obra estan desencadenant tots aquests desastres. Qui digui el contrari, fa un ús i una interpretació partidista sobre aquesta qüestió.

Això sí, mentrestant, mig País va amunt i avall en autocars i fa caravanes a les carreteres. I després volem que la població cregui en els polítics?

País Valencià, Sí!!!

Quedi clar que la unitat cultural i lingüística del conjunt de terres que integren el que s'anomena Països Catalans és irrefutable des del punt de vista científic. També és bastant lògic pensar que cada terra, cada territori-nació, té dret a decidir per ella mateixa quin és el seu caminar. Als Països Catalans se'n reconeixen diríem que quatre de ben definides de nacionalitats: El Principat-Catalunya, les illes Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord. També hi sumariem Andorra, únic estat sobirà, i la ciutat de l'Alguer tot i que sense tanta concepció nacional aquesta última. Cada una d'aquestes ha de caminar pel seu compte, mantenint la seva idiosincràcia, el seu fer, poc a poc i en llibertat. Nosaltres, els catalans del Principat, no podem donar lliçons als altres, a les altres terres-territoris, perquè entre d'altres prou feina tenim amb mira-nos a nosaltres mateixos i veure quin desastre carreguem a l'esquena. Per això em sembla molt malament que qualsevol partit de l'ambit catàlà, del Principat, es fiqui a la cas del altres, com fa Esquerra que manté estructures als Països Catalans que l'únic que fan és debilitar el mallorquinisme(PSM), el valencianisme (Bloc) i el catalanisme del nord. Fins i tot CDC, en un error estratègic sense precedents, s'apunta al carro d'aquest disbarat i enalça la figura d'un paràsit de la política com en Jordi Vera creant la seva delegació a la Catalunya Nord. Mal fet. Si es vol donar suport als nostres germans de terres amigues, n'hi ha prou amb subvencionar qualsevol dels partits homòlegs allí o a les associacions culturals (Obra, ACPV o la Bressola). Això sí, deixant el mateix grau de llibertat que voldríem per a nosaltres. A ningú li agrada que vingui ningú a dir-li què ha de fer, ni el propi germà. Per molta raó que tinguis, s'ha de dir amb respecte, pausadament, fent entrar en raó, però sobretot deixant que l'altre decideixi.

Tota aquesta reflexió la faig perquè aquesta setmana he estat a la Ciutat de València. Una ciutat moderna, avançada i amb una gran ambició de futur. No m'ha agradat la catalanofòbia que he trobat. Una catalanofòbia, blaverisme exaltat, molt arrelat en les seves gents en una gran majoria. A la Universitat de València i a la Universitat Politècnica de València, es repartien gratuïtament diaris de El Mundo edición Valencia, amb gran d'acceptació entre l'alumnat. En aquest diari, que d'altra banda també es ven a Catalunya, un dia es senyalaven amb el dit els alcaldes que no tenen la bandera española penjada al balcó, amb la foto del "delinqüent" inclosa, l'altre dia es mofaven de la fira de Frankfurt, el Jiménez Losantos diu que s'ha de bombardejar Barcelona, suspendre les autonomies...i tants i tants disbarats ben propis de totalitarismes passats, llunyans i no tant llunyans sempre presents quan la raó perd la sintonia amb la realitat. Però si no llegeixen el Mundo, tenen Las Provincias, Levante, La Razón y ABC (exceptuem EL País y Público de moment per ser generosos), quin desastre!!! A quin pitjor!!!

La situació allà baix és greu, mireu com es nega la llibertat d'expressió tancant repetidors (i imposant multes franquistes per negar-se a la injustícia). El PSOE(PSPV)(PSC), sempre els mateixos, tant falços, tant mediocres, tant poc a l'alçada de les circumstàncies, es deixa derrocar el seu secretari general per un pressumpte cas de tràfic d'influències, increïble. I menys al País Valencià que està ple d'emplaçaments dubtosos: Marina d'Or, el Grau i l'aeroport de Castelló, Dènia, la fórmula 1, la Ciutat de les Arts i de les Ciències(com s'inunda quan plou!!!, sembla l'albufera)...déunidó. I el PSOE una altra vegada que es vol deixar prendre el més bàsic, la identitat d'un país, perquè el valencians no tenen res i vostès volen treure de les seves sigles el PV de País Valencià, passar-se a dir PS de la Comunitat Valenciana. No. Senyor Zapatero, vostè ha de guanyar les properes eleccions, pel bé de tots, de la democràcia i dels pobles d'Espanya, perque no pugin els neofranquistes del PP al poder. Però si us plau, defensi d'una vegada als ciutadans, deixi de prometre, treballi pel bàsic, per les persones i pels pobles, defensi, vagi sense por cap a un estat federal. Jo el recolzaré, però pel bé de tots faci alguna cosa bé d'una vegada.

Nosaltres mentrestant seguirem lluitant per confeccionar una majoria social que defensi la llibertat nacional del nostre país. Un veritable compromís per Catalunya sense oblidar els nostres germans, amics. País Valencià sí, també. Catalunya Lliure, sempre!!!

"Jose Luis": si vols anar a Venècia de vacances te les pagues de la teva butxaca, com tothom!

Cada matí em prenc la meva primera dosi de cafè del dia davant la televisió i em miro la entrevista de "Els matins" que fa el Cuní. Avui gairebé se m'atrevessa el cafè amb llet quan escoltava a la Ministra de Vivenda, Carme Chacón. No he pogut seguir tota la entrevista, però amb el tros que he vist ja n'he tingut prou. El Cuní li ha preguntat sobre diversos temes (RENFE, papers de Salamanca, Estatut..) i ella ha dit el següent:

- RENFE: és culpa de la deixadesa de governs de dreta de PP i CiU , i ara el govern de Zapatero està intetant millorar el que altres no van fer.

- Papers de Salamanca: és culpa de la deixadesa de CiU que amb la complicitat del PP no va tenir el valor de retornar-los. (En aquest punt, si l'hagués tingut davant, li hagués dit que els documents que tenim a l'Arxiu Nacional de Catalunya ja es podien consultar perquè estaven digitalitzats, i que el dels particulars, amb més càrrega sentimental, ves a saber si vindran algun dia...)

-Estatut: gràcies al govern de Zapatero a Catalunya s'invertiran molts més diners a Catalunya, cosa que el govern del PP amb CiU a Catalunya no es va fer.

Un cop resumit tot això, faig les següents conclusions:

1. Tal i com ja vaig manifestar dies enrera quan em referia al portaveu d'ICV-EUiA a L'Hospitalet, sembla que la Chacón també hagi estat lligada a casa i se li hagi negat tot quan CiU governava. Aquesta sed de venjança no és bona.

2. La Chacón s'ha convertit en la gruppie oficial del ZP. Si li posem uns pompons ja seria espectacular! El defensa a peu i a cavall fins i tot quan és indefensable.

3. Aquesta senyora és Ministra de Vivenda no? Doncs si és tant bona, si la resta ho han fet tant malament, que ella actui d'una vegada per totes i deixi de fer promeses que després queden en un no-res.

És nota que milita al PSOE. Molt dir que són d'esquerres, molt presumir que són al costat de la gent, però quan és l'hora de demostrar-ho res de res.

Menys demagogia, menys tonteries i preocupis de treballar.

LA JNC, PRESENT A FRANKFURT

Un cop més, la JNC ha estat a l'alçada i ha fet una visita a la Fira del Llibre de Frankfurt per portar-hi el "Catalonia is not Spain".
És sorprenent veure com des de la JSC es critica aquesta visita. Això de ser les joventuts d'un partit que no creu en Catalunya, que està supeditat a Madrid i que creu que el nostre país és una autonomia més, fa que es diguin aquestes..tonteries. En fi, no perdré més temps parlant-ne.
A Frankfurt, en Quim Monzó ha fet un discurs impecable, amb un repàs excel·lent i exhaustiu a la nostra cultura, que m'ha fet emocionar. Tot i que avui el podem llegir a diferents diaris i portals d'internet, crec que és bo penjar-lo al nostre blog.
Recomano a tots aquells qui creuen que Catalunya és una regió més que se'l llegeixin i aprenguin. Fins i tot recomano la seva lectura al President Montilla, tot i que hi era present (és ràpid de llegir, té la versió en castellà si ho desitja, i el pot llegir a l'avió cap a Madrid quan vagi a celebrar el dia de la Hispanitat).


Senyores i senyors,Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda... ¿O potser seria millor no citar-ne cap? Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...” També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient. Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Avui podia escriure sobre moltes coses: la T-Sud i com el govern de la Generalitat s'ha deixat pendre el número, la nova llei de serveis socials i la referent als mitjans de comunicació aprovades ahir al Parlament, la polèmica que encara continua sobre la crema de fotos del Rei (acabo de llegir a un portal d'internet que a la UAB han penjat un ninot amb la seva cara), el vídeo de les JSE que ridiculitza els militants del PP...

En definitiva, l'actualitat ve farcida i són moltes les opinions que ens genera. Però avui vaig més enllà: els joves que estem implicats en política, que creiem en el que fem i estimem el País, quin paper hi juguem en tot això? Quin lloc ocupem dins d'aquest món aparentment de bojos? I després ve la pregunta del milió: per què som tant pocs els joves que ens interessem pel futur del país? Per què la majoria "passen"? Ja sé que no és pas una refelxió nova, però és repetitiva i que ens ha de fer reflexionar.

Avui des de la JNC s'ha publicat una nova edició del butlletí electrònic "Estel blanc" on s'informa de les disferents novetats del partit i ,a més, el nostre diputat al Parlament, el nostre President i el Secretari General hi publiquen un article d'opinió. Un cop fetes les reflexions anteriors, he cregut oportú penjar al nostre blog el que planteja en Marc Pifarré, el President de la JNC. Crec que en un dia gris com el d'avui, les seves reflexions són encoratjadores.

Compromís amb Catalunya

Sovint es tendeix a titllar fàcilment els joves de “passotes”, poc compromesos, en general amb tot, però sobretot i també amb el país. En els viatges a diferents països en vies de desenvolupament que he pogut fer, he trobat molt joves catalans compromesos amb una causa, fent cooperació, ajuda al tercer món, construint escoles o centres sanitaris, lluitant contra malalties, formant al joves, etc... Totes, tasques molt nobles i encomiables. He trobat molts catalans, sobretot catalans. Per tant, és empíricament comprovable que no és cert que no hi hagi molta gent jove del país amb compromís, compromís amb la seva causa. Sense deixar de dir que és important, necessari, noble, útil, i generós tenir aquest compromís, la reflexió que vull compartir és que sovint és fàcil que gent jove es motivi i s’impliqui, per exemple, amb l’ONG local d’ajuda al poble indígena de l’altra punta del món, i sovint sigui molt difícil el compromís amb el propi país. Sovint no està massa ben vist, o fins i tot desprestigiat o mofat. Nosaltres també tenim un compromís important, necessari, noble, útil, i generós. No és incompatible amb el que descrivia. A la JNC tenim un compromís vital per treballar per Catalunya i per la seva gent. Ens hi comprometem de per vida! I ho volem fer des de la política, ara tan desprestigiada, i a la qual volem contribuir a prestigiar. Nosaltres fem un acte de servei al país, un acte de generositat, una contribució al bé col•lectiu, un compromís que mereix que estiguem a l’alçada i que no és fàcil de fer. Cal que algú ho faci. Alliberar el país i portar-lo a la plenitud no és cap complaença, ni cap futesa, és un compromís obstinat de les joves i els joves de la JNC. També és noble i encomiable el nostre compromís.

Marc Pifarré i Estrada

President

Avui ha tingut lloc el ple municipal del mes d'octubre i hi ha hagut un parell d'actituds que m'han semblat, si més no, sorprenents.

La primera ha estat l'actitud de l'alcalde Corbacho: avui no sabia on era, donava paraules abans de temps o quan no tocava, i no seguia ni de bon tros la discusió que hi havia a la sala. No escoltava! Darrerament és habitual aquesta actitud en ell, L'Hospitalet se li ha quedat petit i s'avorreix, i com ell és el President de la Diputació de Barcelona ja en té prou. Per tant, per què ha de perdre el temps en un ple municipal? No val la pena! Llàstima que tots els qui el varen votar no venen mai als plens i no el veuen, perquè pot ser alguns s'ho repensen en unes properes eleccions...Fins i tot quan es comporta de forma dèspota i grollera amb la resta de consistori o amb els propis ciutadans..

Una segona actitud que m'ha sobtat ha estat la del portaveu d'ICV-EUiA, Alfons Salmeron, durant el seu posicionament referent a una de les nostres mocions. La Meritxell Borràs, com a portaveu de CiU, ha exposat un proposta on demanavem que es fes un control dels pisos de protecció oficial, de manera que es tingués la certesa que hi visqués el seu titular i, a més, que es donessin a qui realment els necessita, per evitar així certes actituds de picaresca que es produeixen. A més, es proposaven un conjunt de mesures que s'apliquen a Sant Cugat del Vallès i que funcionen a la perfecció.

L'amic Salmeron s'ha posat com una moto: ha començat amb allò tant "sobat" de benvinguts al món de l'habitatge de protecció, i amb el raonament no menys sobat de "després de 23 anys al govern és una llàstima que se'n preocupin ara"...Després ha esbombat un conjunt de barbaritats del tot infundades sobre la nostra acitud respecte l'habitatge protegit...bla bla bla. En definitiva, una visió borrosa i acomplexada de la realitat.

A vegades penso que els del PSOE-PSC i ICV-EUiA vivien lligats a la pota del llit durant els governs de Pujol. Sembla que se'ls hi negués l'aigua, el pa i la sal, perquè de la forma en que critiquen els governs de CiU dóna aquesta sensació. Pot ser és que saben que són en fals al govern de Catalunya i que la cadira que ocupen no els hi correspon.

Tot i que a molts els emprenyi, si durant 23 anys CiU va governar Catalunya va ser perquè el conjunt de la ciutadania va donar suport a Pujol. Aquests del govern d'Entesa, el Tripartit, o com es facin dir, que sàpiguen que ells són on són per maquinacions de despatx i no perquè els ciutadans de Catalunya ho haguem desitjat. Qui va guanyar les eleccions va ser CiU, i qui va fer pactes nocturs varen ser uns altres.

En definitiva, amic Salmeron, m'imagino que això d'estar al govern municipal t'obliga a tenir aquests estirabots;però tranquil, si les coses no es torcen, encara et queden uns quants anys en el teu càrrec, així que tranquilet i prente un tranquilitzant quan entris als plens.