DES DE LA JNC DE L'HOSPITALET US DESITGEM

BON NADAL I FELIÇ 2008

La Maleni

Un dels motius pels quals Catalunya ha de ser independent és per aquesta senyora. A la Maleni se l'estimen a Andalusia i com allà se l'estimen, aquí ens l'hem de menjar amb patates i hem de seguir aguantant que ens perjudiqui diàriament amb els seus comentaris, accions, comportaments, etc.

Ahir la vem tenir per Catalunya, perquè va venir a inaugurar un tram de la N-II a Girona (que s'ha trigat a acabar quatre anys enlloc dels dos previstos...però ei, no passa res tu, aquí traguem i ja està..) i el que remarquen la majoria de mitjans de comunicació és que ni Consellers ni alcaldes de la zona van assistir a la inauguració, només el Tete Nadal com a Secretari de Mobilitat era el representant del Govern.

Aquest fet és una mostra més de la hipocresia del PSC: defensen a aquesta senyora a peu i a cavall, i ara no l'acompanyen a aquesta inauguració perquè es fan els ofesos? Perquè dubto que fos per problemes d'agenda...

En fi, un capítol més de la trista història que viu el nostre país actualment...

Una mostra més del sectarisme del tripartit

Avui ens hem llevat amb la notícia que el tripartit ha vetat David Madí com a membre del consell responsable de dirigir la Corporació de Mitjans Audiovisuals. I per què no em sorprèn? Potser perquè és una mostra més del sectarisme habitual practicat pel PSC i que s’escampa a la resta de partits del Govern de la Generalitat.
És curiós veure com existeix aquesta crítica i en canvi es proposen des d’altres partits membres clarament polititzats: Albert Saez, exmembre del Govern de la mà d’ERC, i l’exconseller Joan Manuel del Pozo, del PSC. Però clar, Madí és el secretari de comunicació de CDC i director de les diverses campanyes electorals de CiU, i això és molt greu: ser de CiU ja et converteix en un mal professional i en una persona no vàlida per ser membre d’aquest consell...
El PSC ens té acostumats al seu sectarisme, i els mitjans locals del Baix Llobregat i del Barcelonès, i del conjunt de l’àrea metropolitana en són exemples clars. Als mitjans de L’Hospitalet hi treballen excel·lents professionals, persones que mai tenen un no i sempre col·laboren al màxim. El que falla és el responsable polític; només cal fer un cop d’ull al diari municipal per adonar-se’n: l’alcalde hi surt cada pàgina i ens presenten una ciutat idíl·lica, on no hi ha problemes, ni tampoc oposició.
Això ho fan bé els socialistes, cusen una xarxa allà on són que t’ofega i no et deixa respirar...I els que no hi volem entrar, aguantem com podem, que ja és molt.

EL LUXE DEL 2008

Qui anava a dir que l'article de luxe del proper 2008 seria una targeta de transport públic. La famosa T-10 passa de 6.90€ a 7.20€, superant així en un 4.35% l'IPC. Des de l'ATM es donen diverses causes a aquest augment: arrodoniment (sempre és a l'alça, mai a la baixa curiosament...), pujada del preu del carburant, mateniment de l'equilibri entre subvencions i tarifes...

Suposo que aquest augment és justificat i que no quedava altra opció. Ara només cal esperar que el transport públic millori (no demano res!) i que tothom pagui! Seria tant fàcil com canviar el sistema de validació dels tiquets i fer com a d'altres capitals europees, com Londres o Paris, on és impossible colar-se perquè hi ha barreres que ho impedeixen. Està vist que posar personal de seguretat no serveix per res, ja que la gent es segueix colant..Als autobusos, caldria augmentar-ne la freqüència de pas; i a Rodalies...No cal dir quines millores calen!

En fi, no ens queda més remei que pagar. Però des d'aquí encoratjo a totes les autoritats competents en la matèria a que es plantegin la qüestió: encara que no ho sembli, tots tenim un límit, i entre això i d'altres coses que estan passant al país, no voldria que tinguessin un altre 6 d'octubre...

El Serafini (Joan Ferran)

La S del PSC no és de socialista, és de sectari. És un partit profundament, esfereïdorament sectari, sense escrúpols. Això no havia passat mai amb Convergència i Unió. A CiU se li podran fer moltes crítiques, però no té aquest sectarisme. La prova és que amb CiU hi havia gent que eren socialistes fins el moll de l'os com Carles Francino o l'Àngels Barceló. Si aquests presentadors haguessin estat independentistes, avui dia, amb el PSC governant TV3, estarien tan arraconats com la Rita Marzoa a Catalunya Ràdio o com l'Esther Sardans a COM Ràdio. Aquesta és la diferència. I això és gravíssim. Montilla, canviem TV3 per LaSexta al País Valencià?

PP==PSOE, la mateixa mentida, la mateixa España de sempre!!!

Ja cansa

El diputat al Congrés d’ICV, Joan Herrera, té un discurs que em carrega. Evidentment, no estic d’acord amb les seves idees però sóc capaç de reconèixer quan algú fa aportacions interessants, encara que les faci algú que està a hores llum de la meva ideologia. Lamentablement, el Sr. Herrera no em dóna cap oportunitat de dir: “mira, té raó encara que jo no pensi com ell” perquè el seu discurs és repetitiu i passat de moda.
Primer de tot, hauria de ser conscient que ell mai tindrà la talla política d’alguns membres del seu enyorat PSUC, i també hauria d’adonar-se que el seu discurs ja no ha de ser aquell.
Segon, el Sr. Herrera és una d’aquelles persones que en èpoques dels governs de CiU a la Generalitat estava lligat a la pota del llit, i se li negava el pa i la sal (com ja he explicat en d’altres ocasions...) No és possible que una persona amb seny digui sempre tantes tonteries sobre els governs de Pujol, pel que la única explicació que se m’acut és que vivia en situació gairebé “d’esclavatge”.
Si avui parlo d’ell, és perquè arran de la crisi d’infraestructures, el Sr. Herrera ha aguditzat el seu discurs destructiu contra CiU i no ha fet res més que criticar-nos constantment allà on ha volgut i on l’han deixat. Jo només li volia aclarir un tema: si ara estem com estem és per una mala gestió de l’obra pública i per una manca d’inversió a Catalunya de l’estat. L’encoratjo a vostè i als seus companys de partit a plantar-se a Madrid i reclamar el que és just per Catalunya, tal i com ha fet conseller rere conseller de CiU, i veure com l’estat es nega i es tanca en banda. Vostès no estan per sobre del bé i del mal? Doncs arreglin el problema! Vostès no formen part del govern de Catalunya, on tenen un poder tan important? Doncs truquin a la porta del govern amic de Madrid i posin fil a l’agulla.
Queixar-se és molt fàcil, però trobo lamentable que el seu partit digui que a la manifestació de dissabte eren els únics que reivindicaven millores en infraestructures..I què fèiem la resta? Doncs reivindicar això! El nostre dret a decidir sobre aquestes qüestions! I on era el conseller Saura?? A casa. Com el President Montilla i la resta de súbdits del PSC/PSOE.
Sr. Herrera, deixi estar aquests discursos i preocupis d’ajudar a millorar les coses, que al cap i a la fi vostè és polític i és la seva obligació. No es perdi en paraules fàcils i sense fonament, que mentrestant Catalunya paga la seva irresponsabilitat.

Un motiu més per a decidir lliurement

Com a català, exigir el dret a decidir no només és una forma de manifestar un descontentament aparent per la nostra situació dintre l'Estat espanyol. Actualment, amb tot el que està passant, és una necessitat exercir mecanismes de pressió per, arribat el cas, assolir una majoria social que permeti exercir el dret a l'autodeterminació i guanyar el referèndum. El caos d'infrastructures associat al dèficit d'inversions potser és la gota que fa regalimar el vas. Però n'hi han més de casos. No deixar-nos jugar un partit amistós de futbol, no publicar balances fiscals i permetre l'expoli continu, negar-nos el dret a expressar-nos lliurement amb la nostra llengua quan declarem a l'alt tribunal, no tenir en compte decisions soberanes del nostre parlament...Dintre de la llarga llista que no em bé de gust recordar, més que res perquè és primera hora del matí i no tinc ganes de començar amb urticària, voldria mostrar-vos un últim exemple en un àmbit poc notori, que de segur que es repeteix sistemàticament en altres camps, des de l'econòmic fins a l'esportiu:

Els premis Arquímedes, convocatòria per a l'elecció del millor projecte final de carrera del 2007 organitzat pel Miniterio de Educación y Ciencia (MEC). Resolució dels premis, en total 25. D'aquests, 13 corresponen a projectes escrits per estudiants d'universitats madrilenyes. La resta, poti poti, 3 a catalans només!!! No sé quines dades de participació hi van haver, quants projectes de catalans hi havien en comparació amb madrilenys, però la resolució és indignant, i el procediment també ja que per participar has de fer un escrit/resum en castellà, si has escrit en català el treball, vinga, ara "cambie usted de idioma pa'que le podamos entender". Potser el català té el doble de feina, es creu que no li donaran per venir d'on ve, o el tribunal està farcit de membres d'universitats madrilenyes i donada la subjectivitat evident escombren cap a casa. Així doncs, millor no participar. No ho sé, però els premis són importants, de 6000 euros, i els paguem entre tots, i per més indiganció, ni tant sols sortirien publicats en unes possibles balances fiscals. En fi, no deixa de ser una mera anècdota desgraciadament del que s'ha convertit en habitual, ser cornuts i pagar el beure.

Fins quan. Què fa falta perquè la gent es doni compte d'aquesta injustícia? Pertànyer a aquest Estat no ens dóna res. Tenim problemes, però repeteixo com vaig dir la setmana anterior, la culpa és de tothom. Dret a decidir, ja, per a guanyar la independència en un futur. De moment, dissabte tots a la mani. Ens veiem allà.

SOM UNA NACIÓ I DIEM PROU!

Aquest dissabte 1 de desembre
tothom a la Manifestació,
Inici a les 17 hores
(punt de trobada CDC – JNC
a les 16.30h a La Rambla / Pelai,
al costat de la font de Canaletes)

BASES PER A LA REFUNDACIÓ DEL CATALANISME

"Allà on el catalanisme cercava la pervivència de la nació, hem de sunstituir-ho per la nació plena, per la vivència de la nació en plenitud. Allà on hi havia l'aposta per la modernització, hem de fer l'aposta per un país capdavanter. Allà on es buscava la regeneració d'Espanya, hem de situar, a més, Catalunya al món. Construir la Catalunya global. Allà on es parlava d'autonomia o d'autogovern, hem de parlar del dret a decidir per nosaltres mateixos sobre allò que ens és propi."

ARTUR MAS.

Palau de Congressos de Barcelona. 20 de novembre de 2007.

Aquest matí he preguntat als meus companys de feina quants havien agafat la nova RENFE per anar de Barcelona a Castelldefels. La resposta ha estat unànime, ningú. A la pregunta de per què? La resposta clara i contundent, jo no m'arrisco!!! Sobren comentaris, ningú confia amb en ZP, ningú confia amb en Corbacho, ningú confia amb en Montilla. Una equació:

Concentració de poder == inutilitat permanent

Vagin fent ciutadans i ciutadanes de Catalunya, vagin fent ciutadans i ciutadanes de L'Hospitalet i comarques veïnes, tothom és responsable.

Resulta que el 15 d'octubre, 5 dies abans que s'hagués d'aturar els servei de rodalies i dels FGC, el govern dela Generalitat de Catalunya, i el conseller Nadal, ja sabien que hi havia filtracions de formigó al tram dels FGC del Gornal. Molt bé. Ha hagut de ser, un cop més, Artur Mas i CiU que portessin al ple del Parlament una mostra més de la seva inconpetència.

Fa molts dies que aquesta desgràcia dura i sembla que aquest cap de setmana s'intentarà restablir el servei..Ja ho veurem...Però és insultant per als usuaris que pateixen aquest malestar i pel conjunt de la ciutadania del pais que, un representant del nostre govern, per pura supervivència política, negui els fets. Els va negar quan l'Artur Mas ho va dir al ple i després a un programa de televisió. I després ens estranyem de la separació cada vegada més evident entre ciutadania i polítics? I què n'esperem dels nostres representants si es dediquen a aguantar a la cadira costi el que costi?

Ara la Ministra Àlvarez diu que el bitllet pels afectats serà gratuït. Caram tu! Quina generositat! Em venen al cap dues opcions: o bé té la certesa que el servei es restablirà aviat pel que no hi perdrà masses diners, o es sent tant ofegada políticament que s'ha tret aquest "regal" de la màniga...Jo li demanaria també que, ja que es sent tant generosa, suggereixi també que tots aquells que fan cues quilomètriques diàries a autopistes de peatge també se'ls perdones el pagar..Estaria bé no?

En fi, seguirem pendents del ple del Parlament perquè de ben segur que encara ens oferirà un bon espectacle: de tasca responsable d'uns i d'incomptència dels qui manen.

Els discursos dels nostres líders

Evidentment que hi ha més d’un discurs i que a CiU hi ha més d’un líder. Podria parlar, sobretot, de discursos de l’Artur i, indubtablement, de Jordi Pujol que, pel contingut, per l’èpica del personatge, per la situació política o per la meva situació personal m’han causat impressió, m’han fet sentir i vibrar, fins i tot m’han fet emocionar. En fi, m’han donat esperança: segurament no els oblidaré mai.
Però el plural emprat en el títol no és per descriure aquestes situacions sinó per buscar una similitud amb el títol d’una pel•lícula: “Les banderes dels nostres pares”. No vull perdre temps justificant totes les diferències que existeixen entre una situació i una altra, que són moltes, i vull allunyar l’exemple de qualsevol tipus de bel•licositat, però com a imatge crec que serveix: en un moment de desconcert, desànim i dubte, sense saber el resultat de la batalla, alçar una determinada bandera en un moment concret fa que tota una nació cregui de nou que es pot guanyar una guerra.
On plantarem el pal i quina bandera farem onejar el 20 de novembre marcarà, de ben segur, l’estat d’ànim -d’almenys- una bona part de la nació. Un projecte renovat per a un nou segle. L’ambició de posar Catalunya al món i oblidar-nos d’agradar a Espanya. L’esperança d’aixecar, entre tots, la bandera del nostre líder.

Jordi Cuminal i Roquet

Secretari general

Rafael

En Rafael és un company de feina que és de Venezuela. El darrer mes ha fet unes merescudes vacances al seu país, a prop de la seva dona, filla i resta de família. En Rafael té una discapacitat física que no li permet mobilitat a l'extremitat superior dreta, el braç dret. Avui ha tornat a la feina, un mes després, i quina ha estat la sorpresa que m'he endut quan m'ha vingut plorant amargament a primera hora del matí. Els seus plors no eren d'enyorança, de retrobament(som molt amics), jet lag i els seus simptomes col·laterals, que el Madrid havia perdut(és merengot ai ves)...Ha anat a treballar a Castelldefels amb el servei de rodalies de RENFE!!! Dues hores amb la maleta al coll o carregada sobre la seva espatlla esquerra, amunt i avall, han suposat massa per a ell. A partir de demà vindrà amb mi a la feina en cotxe. Vindrà amb mi, igual com ja fan l'Abraham i la Dèlia. Per cert, aniré a 120 Km/h per autopista ara que encara es pot. Prefereixo dedicar una estona del meu temps a donar un servei als meus companys, abans que deixar-los en mans del gran desastre, els gestors del nostre país, pobre país. A tot això, 3 grans preguntes:
1) On és el President de la Generalitat?
2) On és l'Alcalde d'Alcaldes de la província de Barcelona?
3) Ja fa 4 anys que mana el PSC a tot arreu?

Aquesta és la foto que no s'ha vist enlloc.

Quan va enfonsar-se l'andana de l'abaixador de Bellvitge - Gornal (jo vaig sentir el soroll i vaig poder pujar al pont a fer fotos) i un cop passat el rebombori inicial, uns operaris van correr a tapar l'andana i és el moment que recull la foto: carregaven uns rotllos de roba verda que s'utilitza normalment a les obres. El més curiós és que des del pont que uneix els dos barris es va seguir veient el forat i els esforços dels operaris van quedar en un no res.

Evidentment seguien ordres, se'ns dubte. Unes ordres que provenien d'algú que no assumeix responsabilitats i que tot i visitar la zona afectada per sorpresa (en diumenge, això sí, quan no hi ha el caos habitual dels dies laboarbles) no fa dimitir ni cesa una persona incopetent. De res no serveixen les disculpes expressades als mass media (sorprenent l'article d'ahir a La Vanguardia, només?) o l'article tardà, molt tardà, d'avui de l'Alcalde Corbacho que fins que no van venir els "jefes" a L'H no se'l va veure (la Diputació el té molt ocupat es veu...).

La gent vol solucions ja. Els usuaris de rodalies i dels FGC estan cremats. Els veïns del Gornal i de Bellvitge estan atemorits. I els treballadors de l'obra fan més hores que un rellotge.

Lamentablement els catalans som fidels a "l'anar tirant" i quan es convoquen mobilitzacions són pocs els qui hi anem. La nostra veu no es fa sentir i n'hi ha molts que, com diu un conegut, se'ls hi pixen a la boca i diuen que té gust a llimonada..I mentrestant, el País paralitzat. I aquí tots hi perdem.

Un cop més, la nostra ciutat és notícia de forma negativa, tot i que no de forma voluntària evidentment.

Els problemes amb les obres de l'AVE han tingut lloc a Bellvitge / Gornal i el Baix Llobregat i el Garraf han quedat incomunicats. Però els mitjans de comunicació i els polítics competents en aquesta matèria obliden una cosa: són molts els ciutadans de L'Hospitalet que també han quedat aïllats, principalment els veïns de El Gornal, que tenen el servei de Rodalies i el dels ferrocarrils com a mitjans de transport bàsics.

Amb això no vull dir que els usuaris de Vilanova o de Sant Boi no es mereixin tots els recursos per arribar a la feina o a la universitat, però crec que des de L'Hospitalet hem de reclamar també que es tingui en compte la nostra problemàtica. Per no dir que són molts els veïns que no poden dormir a les nits perquè es treballa sense descans, amb els riscos pels treballadors que això suposa.

Aquests dies som espectadors i víctimes pel creuament de declaracions i acusacions entre el govern de Madriz (amb Z de ZP, com no podia ser d'altre manera) i l'empresa executora de l'obra. El propi president d'aquesta empresa va manifestar que ells volien fer l'obra mitjançant tuneladora però des del govern de l'estat se'ls hi va dir que no, i va afegir que en tota la seva trajectòria professional no s'havia trobat mai amb tantes dificultats. Queda dit.

Jo no sóc enginyera ni tècnica en aquestes temes, però no s'escapa a ningú que les presses d'inaugurar l'obra estan desencadenant tots aquests desastres. Qui digui el contrari, fa un ús i una interpretació partidista sobre aquesta qüestió.

Això sí, mentrestant, mig País va amunt i avall en autocars i fa caravanes a les carreteres. I després volem que la població cregui en els polítics?

País Valencià, Sí!!!

Quedi clar que la unitat cultural i lingüística del conjunt de terres que integren el que s'anomena Països Catalans és irrefutable des del punt de vista científic. També és bastant lògic pensar que cada terra, cada territori-nació, té dret a decidir per ella mateixa quin és el seu caminar. Als Països Catalans se'n reconeixen diríem que quatre de ben definides de nacionalitats: El Principat-Catalunya, les illes Balears, el País Valencià i la Catalunya Nord. També hi sumariem Andorra, únic estat sobirà, i la ciutat de l'Alguer tot i que sense tanta concepció nacional aquesta última. Cada una d'aquestes ha de caminar pel seu compte, mantenint la seva idiosincràcia, el seu fer, poc a poc i en llibertat. Nosaltres, els catalans del Principat, no podem donar lliçons als altres, a les altres terres-territoris, perquè entre d'altres prou feina tenim amb mira-nos a nosaltres mateixos i veure quin desastre carreguem a l'esquena. Per això em sembla molt malament que qualsevol partit de l'ambit catàlà, del Principat, es fiqui a la cas del altres, com fa Esquerra que manté estructures als Països Catalans que l'únic que fan és debilitar el mallorquinisme(PSM), el valencianisme (Bloc) i el catalanisme del nord. Fins i tot CDC, en un error estratègic sense precedents, s'apunta al carro d'aquest disbarat i enalça la figura d'un paràsit de la política com en Jordi Vera creant la seva delegació a la Catalunya Nord. Mal fet. Si es vol donar suport als nostres germans de terres amigues, n'hi ha prou amb subvencionar qualsevol dels partits homòlegs allí o a les associacions culturals (Obra, ACPV o la Bressola). Això sí, deixant el mateix grau de llibertat que voldríem per a nosaltres. A ningú li agrada que vingui ningú a dir-li què ha de fer, ni el propi germà. Per molta raó que tinguis, s'ha de dir amb respecte, pausadament, fent entrar en raó, però sobretot deixant que l'altre decideixi.

Tota aquesta reflexió la faig perquè aquesta setmana he estat a la Ciutat de València. Una ciutat moderna, avançada i amb una gran ambició de futur. No m'ha agradat la catalanofòbia que he trobat. Una catalanofòbia, blaverisme exaltat, molt arrelat en les seves gents en una gran majoria. A la Universitat de València i a la Universitat Politècnica de València, es repartien gratuïtament diaris de El Mundo edición Valencia, amb gran d'acceptació entre l'alumnat. En aquest diari, que d'altra banda també es ven a Catalunya, un dia es senyalaven amb el dit els alcaldes que no tenen la bandera española penjada al balcó, amb la foto del "delinqüent" inclosa, l'altre dia es mofaven de la fira de Frankfurt, el Jiménez Losantos diu que s'ha de bombardejar Barcelona, suspendre les autonomies...i tants i tants disbarats ben propis de totalitarismes passats, llunyans i no tant llunyans sempre presents quan la raó perd la sintonia amb la realitat. Però si no llegeixen el Mundo, tenen Las Provincias, Levante, La Razón y ABC (exceptuem EL País y Público de moment per ser generosos), quin desastre!!! A quin pitjor!!!

La situació allà baix és greu, mireu com es nega la llibertat d'expressió tancant repetidors (i imposant multes franquistes per negar-se a la injustícia). El PSOE(PSPV)(PSC), sempre els mateixos, tant falços, tant mediocres, tant poc a l'alçada de les circumstàncies, es deixa derrocar el seu secretari general per un pressumpte cas de tràfic d'influències, increïble. I menys al País Valencià que està ple d'emplaçaments dubtosos: Marina d'Or, el Grau i l'aeroport de Castelló, Dènia, la fórmula 1, la Ciutat de les Arts i de les Ciències(com s'inunda quan plou!!!, sembla l'albufera)...déunidó. I el PSOE una altra vegada que es vol deixar prendre el més bàsic, la identitat d'un país, perquè el valencians no tenen res i vostès volen treure de les seves sigles el PV de País Valencià, passar-se a dir PS de la Comunitat Valenciana. No. Senyor Zapatero, vostè ha de guanyar les properes eleccions, pel bé de tots, de la democràcia i dels pobles d'Espanya, perque no pugin els neofranquistes del PP al poder. Però si us plau, defensi d'una vegada als ciutadans, deixi de prometre, treballi pel bàsic, per les persones i pels pobles, defensi, vagi sense por cap a un estat federal. Jo el recolzaré, però pel bé de tots faci alguna cosa bé d'una vegada.

Nosaltres mentrestant seguirem lluitant per confeccionar una majoria social que defensi la llibertat nacional del nostre país. Un veritable compromís per Catalunya sense oblidar els nostres germans, amics. País Valencià sí, també. Catalunya Lliure, sempre!!!

"Jose Luis": si vols anar a Venècia de vacances te les pagues de la teva butxaca, com tothom!

Cada matí em prenc la meva primera dosi de cafè del dia davant la televisió i em miro la entrevista de "Els matins" que fa el Cuní. Avui gairebé se m'atrevessa el cafè amb llet quan escoltava a la Ministra de Vivenda, Carme Chacón. No he pogut seguir tota la entrevista, però amb el tros que he vist ja n'he tingut prou. El Cuní li ha preguntat sobre diversos temes (RENFE, papers de Salamanca, Estatut..) i ella ha dit el següent:

- RENFE: és culpa de la deixadesa de governs de dreta de PP i CiU , i ara el govern de Zapatero està intetant millorar el que altres no van fer.

- Papers de Salamanca: és culpa de la deixadesa de CiU que amb la complicitat del PP no va tenir el valor de retornar-los. (En aquest punt, si l'hagués tingut davant, li hagués dit que els documents que tenim a l'Arxiu Nacional de Catalunya ja es podien consultar perquè estaven digitalitzats, i que el dels particulars, amb més càrrega sentimental, ves a saber si vindran algun dia...)

-Estatut: gràcies al govern de Zapatero a Catalunya s'invertiran molts més diners a Catalunya, cosa que el govern del PP amb CiU a Catalunya no es va fer.

Un cop resumit tot això, faig les següents conclusions:

1. Tal i com ja vaig manifestar dies enrera quan em referia al portaveu d'ICV-EUiA a L'Hospitalet, sembla que la Chacón també hagi estat lligada a casa i se li hagi negat tot quan CiU governava. Aquesta sed de venjança no és bona.

2. La Chacón s'ha convertit en la gruppie oficial del ZP. Si li posem uns pompons ja seria espectacular! El defensa a peu i a cavall fins i tot quan és indefensable.

3. Aquesta senyora és Ministra de Vivenda no? Doncs si és tant bona, si la resta ho han fet tant malament, que ella actui d'una vegada per totes i deixi de fer promeses que després queden en un no-res.

És nota que milita al PSOE. Molt dir que són d'esquerres, molt presumir que són al costat de la gent, però quan és l'hora de demostrar-ho res de res.

Menys demagogia, menys tonteries i preocupis de treballar.

LA JNC, PRESENT A FRANKFURT

Un cop més, la JNC ha estat a l'alçada i ha fet una visita a la Fira del Llibre de Frankfurt per portar-hi el "Catalonia is not Spain".
És sorprenent veure com des de la JSC es critica aquesta visita. Això de ser les joventuts d'un partit que no creu en Catalunya, que està supeditat a Madrid i que creu que el nostre país és una autonomia més, fa que es diguin aquestes..tonteries. En fi, no perdré més temps parlant-ne.
A Frankfurt, en Quim Monzó ha fet un discurs impecable, amb un repàs excel·lent i exhaustiu a la nostra cultura, que m'ha fet emocionar. Tot i que avui el podem llegir a diferents diaris i portals d'internet, crec que és bo penjar-lo al nostre blog.
Recomano a tots aquells qui creuen que Catalunya és una regió més que se'l llegeixin i aprenguin. Fins i tot recomano la seva lectura al President Montilla, tot i que hi era present (és ràpid de llegir, té la versió en castellà si ho desitja, i el pot llegir a l'avió cap a Madrid quan vagi a celebrar el dia de la Hispanitat).


Senyores i senyors,Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia —l’any que la cultura catalana n’és la convidada— li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt.Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda... ¿O potser seria millor no citar-ne cap? Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...” També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient. Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge i dirà:Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Avui podia escriure sobre moltes coses: la T-Sud i com el govern de la Generalitat s'ha deixat pendre el número, la nova llei de serveis socials i la referent als mitjans de comunicació aprovades ahir al Parlament, la polèmica que encara continua sobre la crema de fotos del Rei (acabo de llegir a un portal d'internet que a la UAB han penjat un ninot amb la seva cara), el vídeo de les JSE que ridiculitza els militants del PP...

En definitiva, l'actualitat ve farcida i són moltes les opinions que ens genera. Però avui vaig més enllà: els joves que estem implicats en política, que creiem en el que fem i estimem el País, quin paper hi juguem en tot això? Quin lloc ocupem dins d'aquest món aparentment de bojos? I després ve la pregunta del milió: per què som tant pocs els joves que ens interessem pel futur del país? Per què la majoria "passen"? Ja sé que no és pas una refelxió nova, però és repetitiva i que ens ha de fer reflexionar.

Avui des de la JNC s'ha publicat una nova edició del butlletí electrònic "Estel blanc" on s'informa de les disferents novetats del partit i ,a més, el nostre diputat al Parlament, el nostre President i el Secretari General hi publiquen un article d'opinió. Un cop fetes les reflexions anteriors, he cregut oportú penjar al nostre blog el que planteja en Marc Pifarré, el President de la JNC. Crec que en un dia gris com el d'avui, les seves reflexions són encoratjadores.

Compromís amb Catalunya

Sovint es tendeix a titllar fàcilment els joves de “passotes”, poc compromesos, en general amb tot, però sobretot i també amb el país. En els viatges a diferents països en vies de desenvolupament que he pogut fer, he trobat molt joves catalans compromesos amb una causa, fent cooperació, ajuda al tercer món, construint escoles o centres sanitaris, lluitant contra malalties, formant al joves, etc... Totes, tasques molt nobles i encomiables. He trobat molts catalans, sobretot catalans. Per tant, és empíricament comprovable que no és cert que no hi hagi molta gent jove del país amb compromís, compromís amb la seva causa. Sense deixar de dir que és important, necessari, noble, útil, i generós tenir aquest compromís, la reflexió que vull compartir és que sovint és fàcil que gent jove es motivi i s’impliqui, per exemple, amb l’ONG local d’ajuda al poble indígena de l’altra punta del món, i sovint sigui molt difícil el compromís amb el propi país. Sovint no està massa ben vist, o fins i tot desprestigiat o mofat. Nosaltres també tenim un compromís important, necessari, noble, útil, i generós. No és incompatible amb el que descrivia. A la JNC tenim un compromís vital per treballar per Catalunya i per la seva gent. Ens hi comprometem de per vida! I ho volem fer des de la política, ara tan desprestigiada, i a la qual volem contribuir a prestigiar. Nosaltres fem un acte de servei al país, un acte de generositat, una contribució al bé col•lectiu, un compromís que mereix que estiguem a l’alçada i que no és fàcil de fer. Cal que algú ho faci. Alliberar el país i portar-lo a la plenitud no és cap complaença, ni cap futesa, és un compromís obstinat de les joves i els joves de la JNC. També és noble i encomiable el nostre compromís.

Marc Pifarré i Estrada

President

Avui ha tingut lloc el ple municipal del mes d'octubre i hi ha hagut un parell d'actituds que m'han semblat, si més no, sorprenents.

La primera ha estat l'actitud de l'alcalde Corbacho: avui no sabia on era, donava paraules abans de temps o quan no tocava, i no seguia ni de bon tros la discusió que hi havia a la sala. No escoltava! Darrerament és habitual aquesta actitud en ell, L'Hospitalet se li ha quedat petit i s'avorreix, i com ell és el President de la Diputació de Barcelona ja en té prou. Per tant, per què ha de perdre el temps en un ple municipal? No val la pena! Llàstima que tots els qui el varen votar no venen mai als plens i no el veuen, perquè pot ser alguns s'ho repensen en unes properes eleccions...Fins i tot quan es comporta de forma dèspota i grollera amb la resta de consistori o amb els propis ciutadans..

Una segona actitud que m'ha sobtat ha estat la del portaveu d'ICV-EUiA, Alfons Salmeron, durant el seu posicionament referent a una de les nostres mocions. La Meritxell Borràs, com a portaveu de CiU, ha exposat un proposta on demanavem que es fes un control dels pisos de protecció oficial, de manera que es tingués la certesa que hi visqués el seu titular i, a més, que es donessin a qui realment els necessita, per evitar així certes actituds de picaresca que es produeixen. A més, es proposaven un conjunt de mesures que s'apliquen a Sant Cugat del Vallès i que funcionen a la perfecció.

L'amic Salmeron s'ha posat com una moto: ha començat amb allò tant "sobat" de benvinguts al món de l'habitatge de protecció, i amb el raonament no menys sobat de "després de 23 anys al govern és una llàstima que se'n preocupin ara"...Després ha esbombat un conjunt de barbaritats del tot infundades sobre la nostra acitud respecte l'habitatge protegit...bla bla bla. En definitiva, una visió borrosa i acomplexada de la realitat.

A vegades penso que els del PSOE-PSC i ICV-EUiA vivien lligats a la pota del llit durant els governs de Pujol. Sembla que se'ls hi negués l'aigua, el pa i la sal, perquè de la forma en que critiquen els governs de CiU dóna aquesta sensació. Pot ser és que saben que són en fals al govern de Catalunya i que la cadira que ocupen no els hi correspon.

Tot i que a molts els emprenyi, si durant 23 anys CiU va governar Catalunya va ser perquè el conjunt de la ciutadania va donar suport a Pujol. Aquests del govern d'Entesa, el Tripartit, o com es facin dir, que sàpiguen que ells són on són per maquinacions de despatx i no perquè els ciutadans de Catalunya ho haguem desitjat. Qui va guanyar les eleccions va ser CiU, i qui va fer pactes nocturs varen ser uns altres.

En definitiva, amic Salmeron, m'imagino que això d'estar al govern municipal t'obliga a tenir aquests estirabots;però tranquil, si les coses no es torcen, encara et queden uns quants anys en el teu càrrec, així que tranquilet i prente un tranquilitzant quan entris als plens.

El debat de política general, genera debat. A continuació us oferim l'article que publica avui La Vanguardia d'en Francesc-Marc Àlvaro. Tenim un President de la Generalitat molt mediocre.

Listín sin música

El género habitual del president Jordi Pujol para abrir los debates de política general en el Parlament era el discurso del listín telefónico en el que repasaba de manera minuciosa y prolija todas las realizaciones llevadas a cabo durante el curso político precedente (y la legislatura entera o todos los años anteriores, según se terciara) y anunciaba, también de manera pormenorizada, pueblo por pueblo y barrio por barrio, lo que se proponía su Govern a corto y medio plazo. Este gordo listín telefónico pujoliano, cuya digestión no era fácil para la oposición ni para los periodistas, llevaba siempre el aderezo de una música pegadiza que tenía como misión sacar a relucir lo que de verdad sabía vender el líder nacionalista: un proyecto de país, una apuesta colectiva, un diseño cívico nada improvisado. Se estuviera de acuerdo o no con Pujol, gustaran más o menos sus palabras, nadie podía negar que el líder nacionalista tenía una idea de Catalunya en la cabeza. Y, cada otoño, con una envidiable capacidad para versionarse a sí mismo, entonaba sus éxitos. Ello le servía para poner en valor sus aciertos de gestión y también para esconder bajo la alfombra de la épica y la lírica los errores y carencias de sus consellers, especialmente en su etapa final donde - bajo la luz inmisericorde de la mayoría absoluta del PP en Madrid- imperaban los tonos grises.

El president José Montilla, ayer, en su primer debate de política general, optó por copiar el género del discurso del listín telefónico, que casa bien con su papel de supuesto gestor y que, al trocear la acción política en infinitas partes sectoriales (llegando incluso a hablarnos de los horarios del metro), intenta trasladar al público la imagen de una gigantesca labor gubernamental, como si su mandato no hubiera empezado hace muy poco y no estuviera lastrado, además, por el bloqueo estatutario.

El problema es que Montilla no puso música alguna al listín de marras, a pesar de que los párrafos finales de su alocución (englobados bajo el epígrafe Una idea de la Catalunya futura)trataban de ensayar algo parecido a una vibración personal y auténtica, algo vagamente clasificable como el sueño de un líder, la sentida hoja de ruta que sale del corazón de un dirigente. El listín de Montilla es un ladrillo de prosa administrativa bajo la cual es imposible hallar el riesgo de una idea de país, salvo la pura inercia del ir tirando. Esta es "la normalidad política" de la que hizo ayer bandera el máximo representante del autogobierno. Montilla es un político remiso a la política, rareza que se produce, precisamente, cuando demasiados amateurs de la política juegan a marcar la agenda.

Claro que también podría ser que, como pasa con algún ultrasonido del reino animal, la música de Montilla sea sólo para oídos escogidos.

FRANCESC-MARC ÁLVARO

Un projecte compartit

Fa uns dies, el PSC va aplegar al Montseny a tots els seus diputats al Parlament en unes jornades destinades a planificar el nou periode de sessions que ben aviat s'iniciarà.

Fins aquí tot normal, tots els partits fan aquesta mena de reunions sovint, però vet aquí un petit "detall", ja que a banda dels dirigents socialistes hi havia un convidat especial, el Conseller de Vicepresidència, Josep Lluís Carod Rovira.

Per alguns aquest serà un detall sense importància o a tot estirar una anècdota, d'altres més cofois amb el Govern d'Entesa faran palès un alt grau de satisfacció per la unitat d'aquests partits que va més enllà de les reunions del Consell Executiu.

Jo no m'arrenglero ni amb els uns ni amb els altres, de ben segur que Carod es va sentir com a casa envoltat de socialistes, ja no cal que t'amaguis, se't veu el llautó!

Crec, ara sí que es beu prou clar, que no cal ser una llumenera per adonar-se que el projecte d'ERC és un projecte compartit, compartit amb el PSC-PSOE i amb Zapatero.

Josep Àlvarez.

Conseller Nacional de la JNC.

Vivim en una democràcia de molt baix nivell. L'altre dia l'Audiencia Nacional decidí cridar a declarar el militant independentista Jaume Roura. Sortí en llibertat àmb càrrecs. Se l'acusa (i es declara culpable) d'haver cremat fotografies del Rey de España, don Juan Carlos I. Unes 400 persones van protestar contra la vinguda del monarca a les comarques del Principat fa dues setmanes. La protesta, pacífica, acabà amb la crema d'unes fotografies mal impresses del Rey.

Es pot estar a favor o no d'una idea, en cas d'estar-hi en contra és legítim protestar. L'Estado de Derecho ho garantitza. Però a la seva manera com sempre. Si cremes una bandera catalana, et passeges amb una bandera nazi o profereixes insults públics contra algun nacionalista perifèric tens un xec en blanc. Es pot cantar tot, insultar els nacionalismes peninsulars de mil maneres i res, no passa res, això sí, compte amb La Carrau i Betagarri a les festes de la Mercè que són proetarres.

Et pots manifestar pacíficament, desplegar un gran llençol demanant l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes enmig d'un partit retransmès en directe per tota España, i que ni locutor ni càmeres se'n donin compte. Et pots manifestar silenciosament demanant quelcom, com no et poden desprestigiar, no hi ha notícia.

Suposo que als membres de l'esquerra independentista del nostre país, als que això de provocar els posa bastant, no se'ls ha acudit res més millor que atacar el punt dèbil de l'Estat de Dret, la monarquia i l'ús de la bandera española. Jo els recolzo, tot i reconèixer que no actuaria mai com fan ells, perquè respecto la seva llibertat d'expressió i les seves ganes de notorietat. Cremar un tros de roba que per molta gent té un simbolisme afectiu no m'agrada perquè no voldria que fessin el mateix amb la meva senyera. Cremar la fotografia d'algú, em sembla de malgust. Ja s'entén que el Rey en el Reyno de España és el Cap d'Estat, i com a tal se l'ha de respectar, però com a qualsevol ciutadà. Oi que si cremen la meva foto o es mofen de la meva senyera, ningú farà res contra el burló. Doncs si és el Rey tampoc. Igualtat per tothom. I sobretot igualtat de tracte, per totes les ideologies i també pensaments, els nacionals també, que són els únics que no es respecten i es miren de retallar a l'Estado Español. Serà el següent pas prohibir les lletres de grups de música catalans? Quan els Obrint Pas diuen "Alça't!!!", igual és apologia del terrorisme senyors de l'Audiencia, o millor dit, senyors delators de C's, PP, Cope, El País, "Brunete mediàtica" en general, prenguin nota: Els catalans tenim una cançó en la que exaltem un guerriller, Serrallonga, és delicte? I quan els Mesclat canten allò de..."Si el rei vol corona, corona li darem. Que vingui a Barcelona i el coll li tallarem!!!" També és delicte?

Senyors, una mica de seny tots plegats i respecte a les persones, a les institucions, a les idees i als pensaments. Gandhi deia: "Guanyem justícia més ràpidament si fem justícia a la part contrària". No hem de fer res que no ens agradaria per a nosaltres. Treballem, esforcem-nos amb les idees clares, amb convicció. Ell ho va conseguir. Fins a la victòria sempre sí, pacificament, amb educació i respecte pels nostres rivals, amics, pels que pensen diferent.

Sense por, Visca Catalunya Lliure!!!

Un any més, des de la JNC de L'Hospitalet hem col·laborat durant la Festa Major de Bellvitge en el xiringuito de CDC. Hem servit begudes, entrepans, hem rigut, hem suat i ens ho hem passat molt bé!
Com sempre, els companys de la resta de territori han vingut a visitar-nos. Des de la JNC de L'Hospitalet volem agrair als membres del CEN Oriol Martin i Eugènia Vilamitjana, el cap comarcal del Baix Llobregat, Jaume Casanovas, a militants de Sabadell, del Baix Llobregat i fins i tot jubilats il·lustres de la organització, que vinguessin una nit a acompanyar-nos.
L'any que ve més!

La JNC de L'Hospitalet de Llobregat va ser present a l'ofrena floral al monument de Rafael de Casanovas de la seva ciutat el passat dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. L'acte, molt sobri, comptà amb la presència de la majoria d'associacions culturals i polítiques de la nostra ciutat. En la imatge superior es poden veure els membres del col·lectiu que hi van participar.

Em pregunto quin mal fem jugant un partit de costellada en ple mes d'octubre, sense internacionals "espanyols" ni coincidint horàriament amb la "roja", en un cap de setmana absent de compromissos oficials en el campionat de lliga estatal. Un partit en el que haurem de sortir amb tot de jugadors suplents, majoritàriament del Barça i l'Espanyol, que són els únics que ens poden "prestar" futbolistes sense que ningú s'enfadi ni en surti escaldat. Contra un rival, EEUU, mediocre futbolísticament. Amb tot, el partit atreurà l'atenció de milers de ciutadans del nostre país il·lusionats de veure jugar la nostra selecció, somniant algun dia animar-la en un mundial o eurocopa.

La por rau en la internacionalització del problema català. EEUU vindrà amb l'equip titular, transmetrà el partit per la ESPN, milions d'espectadors se n'enteraran d'una realitat desconeguda per a ells. Ui, quina por!!! Podem jugar contra Argentina, Brasil, Paraguai, Equador...però no contra EEUU.

Senyors dirigents de la RFEF, polítics del PP i del PSOE, són uns CAGATS!!! No saben afrontar democràticament un problema i empren les eines més vils de l'Estat de "Dret" per desfer el que no els hi agrada. Seguirem lluitant!!! Ànims a la FCF i a la plataforma pro seleccions esportives catalanes!!!

Amunt les seleccions esportives catalanes!!! Una nació, una selecció!!!

Molts ja hem tornat de vacances i hem pogut patir els embussos a les carreteres, la manca de llum a Barcelona, el "bon" funcionament de Rodalies, el caos de l'aeroport del Prat...

I quan tots ens plantegem com farem front als mesos que ens esperen després de les despeses més o menys importants de les vacances, avui es fan públics els sous més alts de polítics espanyols: el primer, en Jordi Hereu, el segon, José Montilla, i el tercer, Celestino Corbacho. L'alcalde de L'Hospitalet i President de la Diputació de Barcelona "només" cobra 144.000€ l'any. Tenint en compte que no té cap despesa, ja que disposa de cotxe oficial, i dubto que pagui els àpats de la seva butxaca; tots aquests calerons queden per ell....

Si tinguessim accès als sous de molts dels assessors i assessorets de l'ajuntament de L'Hospitalet, segur que se'ns cauria tot a terra! Això són polítiques de progrés, i la resta són tonteries!

Bona tornada, sí senyor!

Recordo el desembre de 2001, hi va haver una gran nevada, espectacular. Des de les aules del Campus Nord de la UPC a Pedralbes, a mig matí, vaig veure com començava a nevar. No només fou un fenomen meteorològic focalitzat en Barcelona, a la resta del país també va caure amb força. I no nevà poc. Mireu si va nevar, que un munt de cotxes van quedar retinguts al túnel del Bruc. En pocs moments s'acumulaven sobre la A2 més de 60 cm de neu. Feia fred, molt de fred, les estufes, calefaccions i altres eines per escalfar anaven al 200%, les fàbriques continuaven al seu ritme habitual. I passà el de sempre, la subestació de Rubí va petar. Conseqüència: Mig Baix Llobregat i part de Barcelona sense llum. Hi van haver zones del nostre municipi sense fluïd elèctric durant més de 24 hores. La situació va ser caòtica, cert, però en poc més de 24 hores tot estava solucionat.

On vull anar a parar amb tot aquest recordatori. Bé, fa 6 anys, el senyor Clos, actual ministre d'indústria, el senyor Montilla, actual president de la Generalitat de Catalunya, atacaren vilment el govern de la Generalitat de llavors. L'acusaren de manca de previsió, de ser un govern feble en mans del PP, de ser un govern a les fosques!!!(hehehe quin humor més fi!!!) En Joan Clos titllava d'inacceptable la poca capacitat de pressió sobre les elèctriques i d'inconcebible deixar una ciutat com Barcelona a les fosques. Increïble no?

Ara, al 2007, en ple més de juliol, sense grans calorades, ahir sentia la Mònica López al TN dir que està sent un juliol sec però poc calorós, va i ens quedem sense llum. Una catàstrofe similar a la del 2001, però sense adversitats com llavors. Ni tant sols els aires acondicionats funcionen a ple rendiment!!! Però a diferència de 2001, el problema no s'ha solucionat en 24 hores, ja fa més de 48 hores que molts veïns de Barcelona no tenen llum!!! I atenció, que ve onada de calor el cap de setmana. Si us plau ciutadans, moderin el consum, tots a la platja si tenen calor!!!

I a tot això que hi diuen els criticaires d'ara fa 6 anys. Res. No poden dir res, recordar allò del 2001 a la seva manera. Amb la seva banda mediàtica. Fer sortir professionals i experts progres per la televisió per justificar l'apagada. Arribar a dir que això és normal, que ha passat a Alemanya i Als Estats Units. Que a partir d'ara serà freqüent. I tothom content cap a casa, sobretot, abans d'anar-hi passeu pel supermercat a comprar espelmes.

No senyors, no és això. El dèficit d'infrastructures és vergonyós. Les estacions elèctriques estan igual que fa 6 anys. Els últims 4 anys, al Ministerio de Indústria hi han hagut ministres catalans, del PSC, que no han fet res per millorar res de la seva competència (o incompetència) a Catalunya. Com no han fet res per millorar carreteres, rodalies ferroviàries, aeroport. I els senyors d'Esquerra, on són? Estan al govern? Què hi diuen? Si fós al revés es llançarien al coll del govern de CiU de torn. Ara callen. I els d'iniciativa? La legió del PSC, aquells que van davant apagant el foc, justificant el mal treball dels socialistes, fent la feina bruta. A tot plegat, res, més del mateix, un desastre, estic tip de veure en crònica de successos el meu país, pobre país, cada vegada pitjor i més endarrerit. Quin futur ens espera? Futur de queixa, i futur de combat contra la incompetència del govern de Catalunya i del govern de l'Estat espanyol. Des de la JNC de L'Hospitalet de Llobregat estarem a l'aguait denunciant la mala praxis dels grans manaires actuals, preparats per donar respostes i solucions als problemes dels ciutadans.

Continuem amb la colla de succesos que baten els nostres dies. Ara resulta que anar a Port Aventura un dissabte pel matí costa més de 4 hores de cotxe, jo creia només en hora i poc poder arribar. Resulta que quan has d'anar a treballar sempre arribes tard, això sí, et tornen el bitllet si vas amb RENFE, després de reclamar clar. Si véns de Lleida per la A2, caravana al canto, i mentrestant el servei català del transit diu allò de trànsit fluïd. Quina gràcia no? Si tornes de la Costa Brava o de la Costa Daurada més del mateix!!! L'aeroport? Més val no parlar-ne, del tercer món, a l'agost tots apilats com a sardines, vigilem que s'acosta, sobretot que ningú faci cap vaga!!! A tot això avui treballant de sobte, plas, m'he quedat sense llum. No passa res, ningú pagarà per això. I més en passaran, xarxa de rodalies obsoleta, la MAT paralitzada arribarà amb retard i malament, igual com amb l'AVE, el 4rt cinturó...Millor fer cues...D'això se li'n diu governar, si us plau manaires apoltronats del tripartit...Foteu el camp...No tinc ganes de sentir més allò de...Disculpin les molèsties!!!

Salut i independència!!!

PD- A partir d'ara quan no hi hagin caravanes, la velocitat màxima permesa als vehicles serà de 80 Km/h...Hauré de posar tercera i revolucionar el motor. No contamina més el cotxe? No cal fer cas al RACC, més val fer cas als d'iniciativa. Mireu que bé ho fan a L'Hospitalet de Llobregat...La segona ciutat de Catalunya, la menys sostenible de totes, visca els Okupes Salmerón!!!

Ahir va haver-hi ple al Parlament de Catalunya i, lamentablement, de nou el President de la Generalitat va deixar el seu càrrec a l'alçada de la sola de la sabata. És inadmissible que "salti" per un comentari d'un diputat de CiU quan és més que habitual que durant les sessions a qualsevol Parlament es sentin veus i comentaris. La reacció de Montilla és una mostra més del seu baix to i perfil polític, i s'agreuja pel fet que és la màxima institució del País.
Per acabar-ho d'adobar, acusa a CiU de considerar al tripartit "usurpador": Sr. Montilla, pot ser és a l'inversa, pot ser vostè es veu com a tal, com un usurpador, com algú que ocupa una cadira que no li correspon, i com algú a qui la responsabilitat que té al damunt li va gran. No faci culpables de les seves pròpies mancances als altres i procuri estar una mica més a l'alçada del debat parlamentari que Catalunya mereix. I sobretot, respecti al grup majoritari de l'oposició: per molta ràbia que li faci, CiU va ser el grup polític més votat, el favorit de la majoria de catalans, i vostè amb el seu tarannà no fa més que posar-se en contra bona part de la gent d'aquest País. Recordi: és el president de tots els catalans, no ho oblidi.

La JNC ha iniciat una campanya d'estiu per tal de donar a conèixer què és Catalunya a la gent que visita el nostre país.
Com sempre, des de la JNC ens preocupem de Catalunya i volem situar-la de nou al mapa europeu, cosa que des de l'actual govern de la Generalitat no es fa ni de bon tros.
Em pregunto què farà l'actual govern per promocionar el nostre país més enllà de les nostres fronteres...Es conformaran amb què en Woddy Allen gravi una pel·lícula a Barcelona? Espero que no...

El passat divendres 22 de juny, al diari gratuït Més L'Hospitalet, va sortir publicat un article del cap de llista d'ICV-EUiA, Alfons Salmeron. Quan vaig acabar de llegir-lo, em vaig posar a escriure un article que amablement en Manel, l'Alberto i l'Anna del Més m'han publicat. Aquí el teniu!

Les coses pel seu nom

El passat divendres vaig llegir un article sorprenent en aquest mateix diari, signat pel portaveu d’ICV-EUiA a l’ajuntament de L’Hospitalet, Alfons Salmeron.
El primer que m’ha cridat l’atenció ha estat l’anàlisi que fa dels resultats electorals: és evident que ICV-EUiA és qui més percentatge de vots ha perdut, tant és així que li ha costat un regidor. Aquesta és una realitat, i d’altres interpretacions ja formen part de la ciència ficció, i de voler confondre els desitjos amb la realitat. Els resultats van ser els que van ser: CiU va ser la única formació política que va pujar en percentatge de vots i la única que va millorar resultats.
Pel que fa a les afirmacions que es fan des de ICV-EUiA sobre el seu paper dins el govern municipal passat i futur, destaca la continuïtat com a fet positiu, de veritat? Parla de polítiques d’habitatge, i si realment apliquen la continuïtat, seguiran beneint fer com a màxim el 20% d’habitatge protegit, tal i com han fet en cada planificació urbanística? Parla també d’un nou pacte per a la integració de la nova ciutadania: si ha de ser nou és perquè el propi alcalde va trencar-lo en fer unes declaracions del tot inapropiades, i ICV-EUiA al cantó des del govern.
No m’estendré més, ja que aquests exemples, al meu entendre, són aclaridors per explicar el paper de la coalició ecologista al govern municipal. Si aquesta postura creuen que és la que més els hi convé, si tot i el càstig clar i evident de les urnes vers el seu partit, volen continuar al govern, ells mateixos.
Era sorprenent que el dia de la presa de possessió del consistori, des de la coalició eco - socialista es digués que ara cal preocupar-se de les polítiques socials, ja que la transformació urbanística ja s’ha fet (curiosament, l’alcalde va dir el mateix..). Ara és preocuparan de la gent? I que han estat fent tots aquests anys?
Des de la Joventut Nacionalista de Catalunya tenim les coses clares: CiU és la única formació que es preocupa realment dels ciutadans i ciutadanes de L’Hospitalet, i així ho ha demostrat des de la oposició, fent aportacions als plens i tirant endavant iniciatives a proposta de la gent de la ciutat.
Per a nosaltres, aquesta és la millor manera d’estar al servei dels ciutadans i seguirem fent costat al projecte de CiU, i a la feina que es farà des de la oposició.


Núria Rosell i Mir.
Cap comarcal de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) a L’Hospitalet.

No sé cap on anem, però si seguim així, el que tinc clar és que ens passaran la mà per la cara, i no només a Europa, ja ho fan, sinó també a Espanya. Veig com la classe dirigent del país es baralla, sense discurs ni projecte, només per poder. Un inepte al capdavant de la Generalitat. Un personatge sortit de les tenebres, en Vendrell, exterrorista i conspirador, al capdavant del segon partit del govern. En Saura i la seva dona, deixant les forces de seguretat del país amb el cul enlaire sense discurs ni criteri. El pitjor de tot és que aquesta genteta són mirall de molts, que creuen amb quatre parauletes ben dites poder arribar a dalt de tot i tocar cuixa, calers fàcils i poder, visca l'egocentrisme!!!

Així al jove selectivitatat aquests dies, li recomano que no s'hi esmerci gaire, amb uns estudis bàsics i senzills, sense anar més enllà, es poden aspirar a unes oposicions i res...La vida segura sense treballar massa...I a més un sou de nassos!!! Un professor recent titulat de secundària guanya el doble que un doctorat a la universitat, per molta excel·lència que sigui. I això es pot extrapol·lar a d'altres camps, com més preparat estàs menys guanyes!!! Fins hi tot pots aspirar a ser president de la Generalitat!!! Vinga apa doncs som-hi tots!!!

M'agradaria que el president del meu país fos mirall dels joves, admiració de molts, respectat pels altres. Durant 23 anys, en vam tenir un que complia amb aquestes premisses. Viatjava a l'estranger i se l'escoltaven, anava a les Espanyes i el respectaven, la gent de casa, el votessin o no, li tenien apreci, era el president de tots!!!

Si us plau que torni aquell temps!!! Regeneració ja!!! Que l'oposició armi vel·les i defineixi perfil propi, amb estandards populars i coherència, amb sobiranisme, perquè som i només nosaltres podem decidir que volem ser, si volem tot és possible, Montenegro no és una utopia, Kosovo tampoc!!!

Però sobretot, inculquem als nostres fills, al jovent, que res és senzill, que s'ha de treballar, pel bé propi i pel del país, Catalunya. Cultura de l'esforç ja!!! Només així conseguirem tornar a ser i ser alguna cosa més, tant de bo, en el concert dels pobles del món.

Avui hi ha hagut sessió al Parlament de Catalunya (que continuarà demà dijous) i m'he posat davant la televisió per escoltar les preguntes de control al President de la Generalitat.

Hi ha hagut dos fets que m'han deixat glaçada i que crec que demostren el baix nivell parlamentari (per no dir-ne més) de l'actual President de la Generalitat, així com d'alguns dels seus consellers.

Un cop més, el President Montilla ha centrat les seves crítiques en Artur Mas (sembla una obsessió malaltissa el que li passa a aquest senyor). Montilla ha dit a Mas que "a l'hora de defensar els interessos de Catalunya, vostè no pot donar lliçons" i l'ha acusat de manca de lideratge tant a CDC com a CiU. Crec que sobren les paraules.

Escoltar aquestes tonteries de boca de la màxima autoritat del país, d'aquell qui va perdre les eleccions, d'aquell qui ha d'anar amb una llibreta d'on copia les dedicatories per no fer faltes d'ortografia... D'aquell qui, en definitiva, simplement "passa" de Catalunya i que la governa Catalunya com si fos una autonomia... Escoltar aquest senyor fa venir ganes de plorar.

Una altre intervenció que he trobat, com dir-ho...simple, ha estat la de la Consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, quan parlava de polítiques de joventut. Davant la interpel·lació d'un diputat del seu propi partit, la consellera s'ha mostrat nerviosa, indecisa i amb manca de coneixements en matèria de polítiques de joventut. La cara de l'Albert Batalla, el diputat de la JNC, era un poema! Crec que no sabia on posar-se...

Per no dir la intervenció del Conseller d'Educació, el "tete" Maragall, quan ha parlat un cop més sobre la tercera hora i ha llençat dures crítiques a la obra de govern de CiU.

Com pretenem que la gent vagi a votar? Com volem fer creure als nostres ciutadans/es que la política té com a eix principal fer-los la vida millor, quan al Parlament es senten aquestes intervencions? Com hem d'apropar els joves a la política, si sembla que els polítics siguin d'una altra galaxia? On és el debat parlamentari de fa uns anys on el respecte, la educació,el rigor i les ganes de fer la feina ben feta predominaven sobre les sigles o els interessos partidistes?

El que és evident és que cada dia que passa, el nostre pais va perdent tot allò que va anar aconseguint de la mà del President Pujol durant tants anys: el respecte i l'estima per Catalunya. Els qui governen ara Catalunya estan més preocupats en arreglar els seus problemes interns de partit que en treballar pel pais. Una llàstima.

Cada setmana el President Pujol escriu un article que publica al web del Centre d'Estudis Jordi Pujol. Des de la JNC de L'H creiem que el d'aquesta setmana és de lectura obligada per tots aquells qui ens estimem Catalunya, i ens preocupa el rumb que està agafant el nostre país en els últims temps.
Aquí el teniu!

Orgull de Catalunya

Em sento orgullós de ser català i sento la necessitat de dir-ho.

Crec no ser ni haver estat un fatxenda. Zelós, això sí, de la meva dignitat com a persona i com a català. De la dignitat de Catalunya, i del respecte que li és degut. Al mateix temps respectuós i admirador d’altres països, començant pel conjunt d’Espanya, de la seva història, de la seva cultura, de la seva identitat. I de les de tants altres països, europeus o no. I dels motius que tots ells tenen –i alguns en grau superlatiu- de sentir-se orgullosos de ser el que són i de ser com són. És des d’aquest sentiment que ara sento la necessitat de dir perquè sempre m’he sentit i em sento orgullós de ser català.

Per què sento aquest orgull? Per petulància? Ja he dit que no. Per infantilisme? Per rebequeria? Per una mena de tossuderia exagerada en un moment en què a Catalunya hi ha crisi d’autoestima? No.

Res d’això, sinó per convicció, per coneixement del que Catalunya ha estat i és, per la manera com Catalunya està posicionada en el temps d’avui i en l’espai, perquè hi ha valors que hem sabut conservar. Perquè hem desmentit les previsions dels analistes que ens pronosticaven una decadència irreversible. Perquè tot i ara passar un mal moment si enfondim en la nostra Història, la nostra identitat, la nostra mateixa realitat d’avui constatem que seguim essent-hi i que seguim sumant. Més enllà de les aparences i de les invitacions a la renúncia (algunes fetes des de casa mateix).

Si repassem la Història veurem que hem estat en situacions molt difícils. Que s’ha parlat de “Finis Cataloniae” més d’un cop. Però que sempre ho hem superat. Que sempre ha prevalgut l’esperit del Fènix, és a dir, l’esperit del ressorgiment. Del Fènix Cataloniae.

Però no fem Història. En tot cas no anem gaire enrere. Recordem només –i breument- el que ha estat el gran renaixement català els últims 100-150 anys. En tots els temps, des del cultural a l’econòmic, des del social a l’artístic. Des de la defensa de les arrels a l’avantguarda i l’esclat creatiu. Només la guerra del 36-39 va ser capaç de frenar Catalunya, una guerra amb més d’un motiu, amb més d’una causa però amb una de molt principal: frenar i sotmetre Catalunya. Tan important era Catalunya.

Després altre cop va tornar la cançó de l’enfadós: Finis Cataloniae. Per política, per persecució identitària i per discriminació econòmica, per immigració, per pèrdua d’esperança.. Finis Cataloniae.

Però no. Catalunya va resistir.

I després, què ha passat? Que hi ha hagut una recuperació en tots els sentits. Interna. Que ara –que és cert que passem un moment dolent- algú pot creure que farà marxa enrere. I el perill hi és. Però el nostre capital és gran. I és garantia , si volem, de recuperació.


Mirem-nos-ho des de dos punts de vista. Deixarem per a després el més important, que és el de la nostra força interna. En part perquè fa poc ja en vàrem parlar (veure l’editorial “El nostre capital” del 2 de maig). Fem ara en canvi la prova del nou. És a dir, calibrem el que és i el que ha estat la Catalunya dels últims trenta anys vista des de fora, des de la perspectiva de la resta d’Espanya. Doncs bé, sense petulància, sense fatxenderia Catalunya pot dir que ha estat un factor decisiu –decisiu vol dir que sense ella no hauria passat el que ha passat- en la consolidació de la democràcia, en el procés de modernització de l’Estat, en la europeïtzació, en el progrés econòmic, en l’equilibri territorial, en la implantació de les Autonomies,… Que ha contribuït més que ningú a l’estabilitat i la continuïtat de l’acció de govern de tot l’Estat, sense les quals Espanya no hauria fet el progrés que ha fet.


Més encara: Catalunya ha estat durant ben bé dues dècades un referent a Europa. Un model d’equilibri entre identitat d’arrels i identitat de projecte i de futur. Entre afirmació identitària i capacitat de col·laborar en marcs polítics més grans.


I ha estat un exemple de solidaritat –sí, de solidaritat en un alt grau- i de lleialtat, de joc net de cara a tercers.


Algú pot dir després de llegir això que els catalans no necessitem dida, ningú que ens faci elogi o que ens doni cova. Que diguin el que vulguin. Això ha estat així. I cal tenir molt de prejudici per a no reconèixer el que en tot aquests camps ha fet Catalunya.


Cert que poc reconegut. És probable que ningú no ho agraeixi. Però no pot ser ignorat i menystingut. Com sovint ho és. I els catalans n’hem de ser conscients. Conscients de la nostra importància i del nostre pes. I per tant confiats que com diu la cançó “no serem moguts”


De tota manera alguna consciència hi deu haver d’això. Quan ara veiem que des de més d’un sector –de dretes i d’esquerres- es torna a parlar bé de Catalunya després d’haver-la bescantada i enganyada i menystinguda -els uns i els altres, repeteixo- per força hem de pensar que alguns valors, alguna força i alguna substància devem tenir. O només, potser, uns quants escons de diputats? Potser ells –uns i altres- creuen això, però aleshores s’han de preguntar per què malgrat tantes pressions, tants enganys i tantes maniobres encara s’han de preocupar, quan les coses es posen tibants, de què passa a Catalunya, de com respondrà Catalunya.


Tot això dit sabent quines són les limitacions nostres, és a dir, no des de la fatxenderia, però des d’un orgull legítim i ben fonamentat.


Però tot això només justifica el nostre orgull de rebot. No n’és la causa principal. La causa principal és el pes actual de Catalunya, la seva capacitat d’iniciativa, el valor acumulat pel catalanisme durant més de 100 anys i que segueix vigent. Ho deia a l’editorial del 2 de maig. “El nostre capital”. No cal repetir-ho, a ell em remeto.


Tant m’hi remeto que es pot pensar que no calia al cap d’un mes fer un altre editorial sobre això. Però hi ha coses positives tan certes i que tant poden pesar en el nostre futur que no s’hi perd res a insistir-hi.


La primera és que patim una crisi d’autoestima. Comprensible per com s’han fet les coses darrerament. Però no justificada si analitzem el nostre potencial econòmic, cultural i social. Si som conscients de la fortalesa de la nostra identitat. Del nostre bon exemple de convivència. I també de la molt notable capacitat d’integració que hem demostrat tenir. De la nostra capacitat d’elaborar i de transmetre missatges que són vàlids més enllà de nosaltres.


I enmig del desconcert polític que patim i malgrat les invitacions a la renúncia que fins i tot el Govern de la Generalitat ens fa, el país segueix actiu i amb iniciativa. Per exemple, les últimes dades d’evolució de les nostres exportacions i de les nostres inversions a tot el Món són bones. O l’evolució de les traduccions dels nostres escriptors a llengües estrangeres. O la recuperació de científics catalans que han estat treballant a l’estranger. Tot això són punts que es guanyen en temes de qualitat.


No caure en la inconsciència de no adonar-nos del moment difícil que vivim. Però jugar –perquè ho podem fer- amb orgull, ambició i confiança.

Aquest és el blog de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) de L'Hospitalet de Llobregat.

Des d'aquest espai, els membres de la comarca farem arribar les nostres idees, pensaments i inquietuds sobre l'àmbit polític del nostre País, així com sobre temes que afecten als joves.

Ser de la JNC a L'Hospitalet no és una feina fàcil, no ho negarem. Tot i així, són molts els joves que creiem que des de la nostra ciutat també podem contribuir a la plena sobirania del nostre país, i volem aportar el nostre gra de sorra per millorar Catalunya i L'Hospitalet; i tot això pensant en els joves, el futur de la societat.

Així doncs, a partir d'ara, els joves independentistes de L'Hospitalet ja tenim un nou espai on exposar les nostres inquietuds. Sigueu benvinguts!

Visca Catalunya lliure!