El passat divendres 22 de juny, al diari gratuït Més L'Hospitalet, va sortir publicat un article del cap de llista d'ICV-EUiA, Alfons Salmeron. Quan vaig acabar de llegir-lo, em vaig posar a escriure un article que amablement en Manel, l'Alberto i l'Anna del Més m'han publicat. Aquí el teniu!

Les coses pel seu nom

El passat divendres vaig llegir un article sorprenent en aquest mateix diari, signat pel portaveu d’ICV-EUiA a l’ajuntament de L’Hospitalet, Alfons Salmeron.
El primer que m’ha cridat l’atenció ha estat l’anàlisi que fa dels resultats electorals: és evident que ICV-EUiA és qui més percentatge de vots ha perdut, tant és així que li ha costat un regidor. Aquesta és una realitat, i d’altres interpretacions ja formen part de la ciència ficció, i de voler confondre els desitjos amb la realitat. Els resultats van ser els que van ser: CiU va ser la única formació política que va pujar en percentatge de vots i la única que va millorar resultats.
Pel que fa a les afirmacions que es fan des de ICV-EUiA sobre el seu paper dins el govern municipal passat i futur, destaca la continuïtat com a fet positiu, de veritat? Parla de polítiques d’habitatge, i si realment apliquen la continuïtat, seguiran beneint fer com a màxim el 20% d’habitatge protegit, tal i com han fet en cada planificació urbanística? Parla també d’un nou pacte per a la integració de la nova ciutadania: si ha de ser nou és perquè el propi alcalde va trencar-lo en fer unes declaracions del tot inapropiades, i ICV-EUiA al cantó des del govern.
No m’estendré més, ja que aquests exemples, al meu entendre, són aclaridors per explicar el paper de la coalició ecologista al govern municipal. Si aquesta postura creuen que és la que més els hi convé, si tot i el càstig clar i evident de les urnes vers el seu partit, volen continuar al govern, ells mateixos.
Era sorprenent que el dia de la presa de possessió del consistori, des de la coalició eco - socialista es digués que ara cal preocupar-se de les polítiques socials, ja que la transformació urbanística ja s’ha fet (curiosament, l’alcalde va dir el mateix..). Ara és preocuparan de la gent? I que han estat fent tots aquests anys?
Des de la Joventut Nacionalista de Catalunya tenim les coses clares: CiU és la única formació que es preocupa realment dels ciutadans i ciutadanes de L’Hospitalet, i així ho ha demostrat des de la oposició, fent aportacions als plens i tirant endavant iniciatives a proposta de la gent de la ciutat.
Per a nosaltres, aquesta és la millor manera d’estar al servei dels ciutadans i seguirem fent costat al projecte de CiU, i a la feina que es farà des de la oposició.


Núria Rosell i Mir.
Cap comarcal de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) a L’Hospitalet.

No sé cap on anem, però si seguim així, el que tinc clar és que ens passaran la mà per la cara, i no només a Europa, ja ho fan, sinó també a Espanya. Veig com la classe dirigent del país es baralla, sense discurs ni projecte, només per poder. Un inepte al capdavant de la Generalitat. Un personatge sortit de les tenebres, en Vendrell, exterrorista i conspirador, al capdavant del segon partit del govern. En Saura i la seva dona, deixant les forces de seguretat del país amb el cul enlaire sense discurs ni criteri. El pitjor de tot és que aquesta genteta són mirall de molts, que creuen amb quatre parauletes ben dites poder arribar a dalt de tot i tocar cuixa, calers fàcils i poder, visca l'egocentrisme!!!

Així al jove selectivitatat aquests dies, li recomano que no s'hi esmerci gaire, amb uns estudis bàsics i senzills, sense anar més enllà, es poden aspirar a unes oposicions i res...La vida segura sense treballar massa...I a més un sou de nassos!!! Un professor recent titulat de secundària guanya el doble que un doctorat a la universitat, per molta excel·lència que sigui. I això es pot extrapol·lar a d'altres camps, com més preparat estàs menys guanyes!!! Fins hi tot pots aspirar a ser president de la Generalitat!!! Vinga apa doncs som-hi tots!!!

M'agradaria que el president del meu país fos mirall dels joves, admiració de molts, respectat pels altres. Durant 23 anys, en vam tenir un que complia amb aquestes premisses. Viatjava a l'estranger i se l'escoltaven, anava a les Espanyes i el respectaven, la gent de casa, el votessin o no, li tenien apreci, era el president de tots!!!

Si us plau que torni aquell temps!!! Regeneració ja!!! Que l'oposició armi vel·les i defineixi perfil propi, amb estandards populars i coherència, amb sobiranisme, perquè som i només nosaltres podem decidir que volem ser, si volem tot és possible, Montenegro no és una utopia, Kosovo tampoc!!!

Però sobretot, inculquem als nostres fills, al jovent, que res és senzill, que s'ha de treballar, pel bé propi i pel del país, Catalunya. Cultura de l'esforç ja!!! Només així conseguirem tornar a ser i ser alguna cosa més, tant de bo, en el concert dels pobles del món.

Avui hi ha hagut sessió al Parlament de Catalunya (que continuarà demà dijous) i m'he posat davant la televisió per escoltar les preguntes de control al President de la Generalitat.

Hi ha hagut dos fets que m'han deixat glaçada i que crec que demostren el baix nivell parlamentari (per no dir-ne més) de l'actual President de la Generalitat, així com d'alguns dels seus consellers.

Un cop més, el President Montilla ha centrat les seves crítiques en Artur Mas (sembla una obsessió malaltissa el que li passa a aquest senyor). Montilla ha dit a Mas que "a l'hora de defensar els interessos de Catalunya, vostè no pot donar lliçons" i l'ha acusat de manca de lideratge tant a CDC com a CiU. Crec que sobren les paraules.

Escoltar aquestes tonteries de boca de la màxima autoritat del país, d'aquell qui va perdre les eleccions, d'aquell qui ha d'anar amb una llibreta d'on copia les dedicatories per no fer faltes d'ortografia... D'aquell qui, en definitiva, simplement "passa" de Catalunya i que la governa Catalunya com si fos una autonomia... Escoltar aquest senyor fa venir ganes de plorar.

Una altre intervenció que he trobat, com dir-ho...simple, ha estat la de la Consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, quan parlava de polítiques de joventut. Davant la interpel·lació d'un diputat del seu propi partit, la consellera s'ha mostrat nerviosa, indecisa i amb manca de coneixements en matèria de polítiques de joventut. La cara de l'Albert Batalla, el diputat de la JNC, era un poema! Crec que no sabia on posar-se...

Per no dir la intervenció del Conseller d'Educació, el "tete" Maragall, quan ha parlat un cop més sobre la tercera hora i ha llençat dures crítiques a la obra de govern de CiU.

Com pretenem que la gent vagi a votar? Com volem fer creure als nostres ciutadans/es que la política té com a eix principal fer-los la vida millor, quan al Parlament es senten aquestes intervencions? Com hem d'apropar els joves a la política, si sembla que els polítics siguin d'una altra galaxia? On és el debat parlamentari de fa uns anys on el respecte, la educació,el rigor i les ganes de fer la feina ben feta predominaven sobre les sigles o els interessos partidistes?

El que és evident és que cada dia que passa, el nostre pais va perdent tot allò que va anar aconseguint de la mà del President Pujol durant tants anys: el respecte i l'estima per Catalunya. Els qui governen ara Catalunya estan més preocupats en arreglar els seus problemes interns de partit que en treballar pel pais. Una llàstima.

Cada setmana el President Pujol escriu un article que publica al web del Centre d'Estudis Jordi Pujol. Des de la JNC de L'H creiem que el d'aquesta setmana és de lectura obligada per tots aquells qui ens estimem Catalunya, i ens preocupa el rumb que està agafant el nostre país en els últims temps.
Aquí el teniu!

Orgull de Catalunya

Em sento orgullós de ser català i sento la necessitat de dir-ho.

Crec no ser ni haver estat un fatxenda. Zelós, això sí, de la meva dignitat com a persona i com a català. De la dignitat de Catalunya, i del respecte que li és degut. Al mateix temps respectuós i admirador d’altres països, començant pel conjunt d’Espanya, de la seva història, de la seva cultura, de la seva identitat. I de les de tants altres països, europeus o no. I dels motius que tots ells tenen –i alguns en grau superlatiu- de sentir-se orgullosos de ser el que són i de ser com són. És des d’aquest sentiment que ara sento la necessitat de dir perquè sempre m’he sentit i em sento orgullós de ser català.

Per què sento aquest orgull? Per petulància? Ja he dit que no. Per infantilisme? Per rebequeria? Per una mena de tossuderia exagerada en un moment en què a Catalunya hi ha crisi d’autoestima? No.

Res d’això, sinó per convicció, per coneixement del que Catalunya ha estat i és, per la manera com Catalunya està posicionada en el temps d’avui i en l’espai, perquè hi ha valors que hem sabut conservar. Perquè hem desmentit les previsions dels analistes que ens pronosticaven una decadència irreversible. Perquè tot i ara passar un mal moment si enfondim en la nostra Història, la nostra identitat, la nostra mateixa realitat d’avui constatem que seguim essent-hi i que seguim sumant. Més enllà de les aparences i de les invitacions a la renúncia (algunes fetes des de casa mateix).

Si repassem la Història veurem que hem estat en situacions molt difícils. Que s’ha parlat de “Finis Cataloniae” més d’un cop. Però que sempre ho hem superat. Que sempre ha prevalgut l’esperit del Fènix, és a dir, l’esperit del ressorgiment. Del Fènix Cataloniae.

Però no fem Història. En tot cas no anem gaire enrere. Recordem només –i breument- el que ha estat el gran renaixement català els últims 100-150 anys. En tots els temps, des del cultural a l’econòmic, des del social a l’artístic. Des de la defensa de les arrels a l’avantguarda i l’esclat creatiu. Només la guerra del 36-39 va ser capaç de frenar Catalunya, una guerra amb més d’un motiu, amb més d’una causa però amb una de molt principal: frenar i sotmetre Catalunya. Tan important era Catalunya.

Després altre cop va tornar la cançó de l’enfadós: Finis Cataloniae. Per política, per persecució identitària i per discriminació econòmica, per immigració, per pèrdua d’esperança.. Finis Cataloniae.

Però no. Catalunya va resistir.

I després, què ha passat? Que hi ha hagut una recuperació en tots els sentits. Interna. Que ara –que és cert que passem un moment dolent- algú pot creure que farà marxa enrere. I el perill hi és. Però el nostre capital és gran. I és garantia , si volem, de recuperació.


Mirem-nos-ho des de dos punts de vista. Deixarem per a després el més important, que és el de la nostra força interna. En part perquè fa poc ja en vàrem parlar (veure l’editorial “El nostre capital” del 2 de maig). Fem ara en canvi la prova del nou. És a dir, calibrem el que és i el que ha estat la Catalunya dels últims trenta anys vista des de fora, des de la perspectiva de la resta d’Espanya. Doncs bé, sense petulància, sense fatxenderia Catalunya pot dir que ha estat un factor decisiu –decisiu vol dir que sense ella no hauria passat el que ha passat- en la consolidació de la democràcia, en el procés de modernització de l’Estat, en la europeïtzació, en el progrés econòmic, en l’equilibri territorial, en la implantació de les Autonomies,… Que ha contribuït més que ningú a l’estabilitat i la continuïtat de l’acció de govern de tot l’Estat, sense les quals Espanya no hauria fet el progrés que ha fet.


Més encara: Catalunya ha estat durant ben bé dues dècades un referent a Europa. Un model d’equilibri entre identitat d’arrels i identitat de projecte i de futur. Entre afirmació identitària i capacitat de col·laborar en marcs polítics més grans.


I ha estat un exemple de solidaritat –sí, de solidaritat en un alt grau- i de lleialtat, de joc net de cara a tercers.


Algú pot dir després de llegir això que els catalans no necessitem dida, ningú que ens faci elogi o que ens doni cova. Que diguin el que vulguin. Això ha estat així. I cal tenir molt de prejudici per a no reconèixer el que en tot aquests camps ha fet Catalunya.


Cert que poc reconegut. És probable que ningú no ho agraeixi. Però no pot ser ignorat i menystingut. Com sovint ho és. I els catalans n’hem de ser conscients. Conscients de la nostra importància i del nostre pes. I per tant confiats que com diu la cançó “no serem moguts”


De tota manera alguna consciència hi deu haver d’això. Quan ara veiem que des de més d’un sector –de dretes i d’esquerres- es torna a parlar bé de Catalunya després d’haver-la bescantada i enganyada i menystinguda -els uns i els altres, repeteixo- per força hem de pensar que alguns valors, alguna força i alguna substància devem tenir. O només, potser, uns quants escons de diputats? Potser ells –uns i altres- creuen això, però aleshores s’han de preguntar per què malgrat tantes pressions, tants enganys i tantes maniobres encara s’han de preocupar, quan les coses es posen tibants, de què passa a Catalunya, de com respondrà Catalunya.


Tot això dit sabent quines són les limitacions nostres, és a dir, no des de la fatxenderia, però des d’un orgull legítim i ben fonamentat.


Però tot això només justifica el nostre orgull de rebot. No n’és la causa principal. La causa principal és el pes actual de Catalunya, la seva capacitat d’iniciativa, el valor acumulat pel catalanisme durant més de 100 anys i que segueix vigent. Ho deia a l’editorial del 2 de maig. “El nostre capital”. No cal repetir-ho, a ell em remeto.


Tant m’hi remeto que es pot pensar que no calia al cap d’un mes fer un altre editorial sobre això. Però hi ha coses positives tan certes i que tant poden pesar en el nostre futur que no s’hi perd res a insistir-hi.


La primera és que patim una crisi d’autoestima. Comprensible per com s’han fet les coses darrerament. Però no justificada si analitzem el nostre potencial econòmic, cultural i social. Si som conscients de la fortalesa de la nostra identitat. Del nostre bon exemple de convivència. I també de la molt notable capacitat d’integració que hem demostrat tenir. De la nostra capacitat d’elaborar i de transmetre missatges que són vàlids més enllà de nosaltres.


I enmig del desconcert polític que patim i malgrat les invitacions a la renúncia que fins i tot el Govern de la Generalitat ens fa, el país segueix actiu i amb iniciativa. Per exemple, les últimes dades d’evolució de les nostres exportacions i de les nostres inversions a tot el Món són bones. O l’evolució de les traduccions dels nostres escriptors a llengües estrangeres. O la recuperació de científics catalans que han estat treballant a l’estranger. Tot això són punts que es guanyen en temes de qualitat.


No caure en la inconsciència de no adonar-nos del moment difícil que vivim. Però jugar –perquè ho podem fer- amb orgull, ambició i confiança.

Aquest és el blog de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) de L'Hospitalet de Llobregat.

Des d'aquest espai, els membres de la comarca farem arribar les nostres idees, pensaments i inquietuds sobre l'àmbit polític del nostre País, així com sobre temes que afecten als joves.

Ser de la JNC a L'Hospitalet no és una feina fàcil, no ho negarem. Tot i així, són molts els joves que creiem que des de la nostra ciutat també podem contribuir a la plena sobirania del nostre país, i volem aportar el nostre gra de sorra per millorar Catalunya i L'Hospitalet; i tot això pensant en els joves, el futur de la societat.

Així doncs, a partir d'ara, els joves independentistes de L'Hospitalet ja tenim un nou espai on exposar les nostres inquietuds. Sigueu benvinguts!

Visca Catalunya lliure!