Resulta que el 15 d'octubre, 5 dies abans que s'hagués d'aturar els servei de rodalies i dels FGC, el govern dela Generalitat de Catalunya, i el conseller Nadal, ja sabien que hi havia filtracions de formigó al tram dels FGC del Gornal. Molt bé. Ha hagut de ser, un cop més, Artur Mas i CiU que portessin al ple del Parlament una mostra més de la seva inconpetència.

Fa molts dies que aquesta desgràcia dura i sembla que aquest cap de setmana s'intentarà restablir el servei..Ja ho veurem...Però és insultant per als usuaris que pateixen aquest malestar i pel conjunt de la ciutadania del pais que, un representant del nostre govern, per pura supervivència política, negui els fets. Els va negar quan l'Artur Mas ho va dir al ple i després a un programa de televisió. I després ens estranyem de la separació cada vegada més evident entre ciutadania i polítics? I què n'esperem dels nostres representants si es dediquen a aguantar a la cadira costi el que costi?

Ara la Ministra Àlvarez diu que el bitllet pels afectats serà gratuït. Caram tu! Quina generositat! Em venen al cap dues opcions: o bé té la certesa que el servei es restablirà aviat pel que no hi perdrà masses diners, o es sent tant ofegada políticament que s'ha tret aquest "regal" de la màniga...Jo li demanaria també que, ja que es sent tant generosa, suggereixi també que tots aquells que fan cues quilomètriques diàries a autopistes de peatge també se'ls perdones el pagar..Estaria bé no?

En fi, seguirem pendents del ple del Parlament perquè de ben segur que encara ens oferirà un bon espectacle: de tasca responsable d'uns i d'incomptència dels qui manen.

Els discursos dels nostres líders

Evidentment que hi ha més d’un discurs i que a CiU hi ha més d’un líder. Podria parlar, sobretot, de discursos de l’Artur i, indubtablement, de Jordi Pujol que, pel contingut, per l’èpica del personatge, per la situació política o per la meva situació personal m’han causat impressió, m’han fet sentir i vibrar, fins i tot m’han fet emocionar. En fi, m’han donat esperança: segurament no els oblidaré mai.
Però el plural emprat en el títol no és per descriure aquestes situacions sinó per buscar una similitud amb el títol d’una pel•lícula: “Les banderes dels nostres pares”. No vull perdre temps justificant totes les diferències que existeixen entre una situació i una altra, que són moltes, i vull allunyar l’exemple de qualsevol tipus de bel•licositat, però com a imatge crec que serveix: en un moment de desconcert, desànim i dubte, sense saber el resultat de la batalla, alçar una determinada bandera en un moment concret fa que tota una nació cregui de nou que es pot guanyar una guerra.
On plantarem el pal i quina bandera farem onejar el 20 de novembre marcarà, de ben segur, l’estat d’ànim -d’almenys- una bona part de la nació. Un projecte renovat per a un nou segle. L’ambició de posar Catalunya al món i oblidar-nos d’agradar a Espanya. L’esperança d’aixecar, entre tots, la bandera del nostre líder.

Jordi Cuminal i Roquet

Secretari general

Rafael

En Rafael és un company de feina que és de Venezuela. El darrer mes ha fet unes merescudes vacances al seu país, a prop de la seva dona, filla i resta de família. En Rafael té una discapacitat física que no li permet mobilitat a l'extremitat superior dreta, el braç dret. Avui ha tornat a la feina, un mes després, i quina ha estat la sorpresa que m'he endut quan m'ha vingut plorant amargament a primera hora del matí. Els seus plors no eren d'enyorança, de retrobament(som molt amics), jet lag i els seus simptomes col·laterals, que el Madrid havia perdut(és merengot ai ves)...Ha anat a treballar a Castelldefels amb el servei de rodalies de RENFE!!! Dues hores amb la maleta al coll o carregada sobre la seva espatlla esquerra, amunt i avall, han suposat massa per a ell. A partir de demà vindrà amb mi a la feina en cotxe. Vindrà amb mi, igual com ja fan l'Abraham i la Dèlia. Per cert, aniré a 120 Km/h per autopista ara que encara es pot. Prefereixo dedicar una estona del meu temps a donar un servei als meus companys, abans que deixar-los en mans del gran desastre, els gestors del nostre país, pobre país. A tot això, 3 grans preguntes:
1) On és el President de la Generalitat?
2) On és l'Alcalde d'Alcaldes de la província de Barcelona?
3) Ja fa 4 anys que mana el PSC a tot arreu?