El nostre rival comú són PP i PSOE

El catalanisme polític està en crisi a la vista del darrers resultats electorals i de la tendència elecció darrera elecció des del 2003 fins ara. Per mi, el catalanisme polític el conformen CDC, UDC, Iniciativa i ERC. La resta, o bé per espanyolistes (PP, PSOE i IU) o be per freaks (CUP’s i la denominada esquerra independentista en general) no poden ser considerats com a tal.

Des de començament de segle XXI, el món ha patit un tomb ideològic, s’ha tornat més contestatari i a la vegada més lliure i democràtic. Els governs difícilment poden controlar els seus conciutadans gràcies a l’aparició d’internet amb els blocs i les pàgines web informatives de múltiples tendències. La problemàtica de la pobresa, el medi ambient i les desigualtats han vist copsades les seves reivindicacions amb l’aparició de moviments altermundialistes. A Catalunya, aquests moviments van veure reflectides les seves aspiracions alimentades per un govern totalment de dretes a l’Estat Espanyol i a nivell mundial amb una guerra injusta a les eleccions del març de 2004. CDC i UDC no es van desmarcar amb prou evidència d’aquell govern insuportable pels catalans. A més, en aquelles eleccions, amb un clima evidentment crispat, el seu candidat va escollir un missatge suau, massa de dretes i en consonància amb el PP. Conseqüència evident: tots els vots dels descontents van anar a parar a ERC, Iniciativa i als pobrets del PSC. Dic pobrets, perquè no gaire abans arrossegaven una crisi ideològica i organitzativa que els feia estar molt a prop de l’escissió en múltiples trocets. De fet, de no ser per ERC i Iniciativa no haurien aconseguit la Generalitat de Catalunya amb un pacte totalment legítim i democràtic que afavorí les aspiracions de l’auto anomenada esquerra catalana.

El primer gran sotrac en el catalanisme el provoca ERC quan canvia de nom i passa a dir-se Esquerra. Es carrega l’etiqueta republicana i catalana. Encara no ho he entès ara. S’alinea ideològicament amb l’esquerra espanyolista i no tant espanyolista i fa guerra oberta contra CDC i UDC (CIU). Aquesta contesta també amb una guerra oberta contra la nova Esquerra, els hi ha pres la Generalitat!!! A ulls dels ciutadans catalanistes resulta incomprensible. El país no funciona, i el senyor Maragall comença la juguesca de l’Estatut. Artur Mas, en una encertada decisió, l’ha de salvar davant la situació irrespirable que es viu en tots els àmbits a l’Espanya central (algú parla de tancs fins i tot!!!). Esquerra s’enfada, clama contra CIU i decideix anar en contra de l’estatut sense deixar el govern de la Generalitat. Clar que Zapatero i el PSOE ho tenen clar(perilla la seva reelecció), Esquerra sobra del govern i Maragall també, resultat, Esquerra expulsada del govern i eleccions anticipades a Catalunya amb un candidat mediocre però amb molt de poder designat pel PSOE com a candidat principal del PSC(el socialistes de Madrid es canvien el nom a Catalunya per guanyar vots i enganyar la gent, la seva especialitat). El país continua sense funcionar, som a finals del 2006. Durant la campanya a les eleccions es manifesta un tots contra CIU (Esquerra, Iniciativa, PSOE i PP). CIU respon amb duresa pro centra els seus atacs massa contra les esquerres, que estan de moda, i contra la pobreta Esquerra. Ja se sap que maltractar al dèbil no surt massa a compte normalment. Total, gran batacada de CIU ja que només guanya dos diputats a costa d’Esquerra (tot i haver-ho fet fatal) i el tripartit ja aparaulat suma. Esquerra ha enganyat als ciutadans durant la campanya, Montilla és president dos dies després de les eleccions tot i que Esquerra ho negava en rotund 4 dies abans.

I passen els dies(any 2007), el país és un desastre: caos de rodalies( un mes i mig sense servei), esborancs, apagades elèctriques, col•lapse a l’aeroport, cues pròpies de Nova Delhi a les autopistes catalanes...i un llarg etcètera.

A les municipals d’enguany, tot igual. El PSOE és el rei del mambo entre les classes treballadores; Esquerra anar perdent vots en favor del PSC (al contrari del que s’havia proposat quan apostà pel tripartit, això se li’n diu FRACÀS); CiU ni fu ni fa, sense marge de maniobra i amb tots els mèdia en contra (l’efecte Bolaño es fa notar) ni puja ni perd en regidors, però sempre amb tendència descendent; PP i Iniciativa en la línia de sempre, aguantant o pujant un pelet.

I han arribat les generals. El PSOE ha fet una campaña anti PP, evidentment efectiva ja que els populars van ser tant salvatges del 2000 al 2004, que els hi tocarà purgar durant força temps, més si no rectifiquen i fan oposició anti catalana i vasca, territoris d’on no treuen vots més que de ressentits i espanyolistes consagrats. Esquerra i Iniciativa han continuat en la línia de fer de Brunete dels amics del PSC. Això sí, Esquerra ha fet servir el terme independència. Sàpiguen els d’Esquerra que això no ven, mireu el PI de la Rahola i el Colom, i a més ja ningú se’ls creia. A més calia frenar el PP!!! Que venen els indis!!!(van cridar desde Nicaragua). A CIU no se li ha donat bola; tot i fer un discurs acceptable, la seva campanya no ha estat bona, massa divisió aparent, o ens separem del tot, o ens unim. Jo crec amb la unió de CIU. De fet, crec que el gran moviment impulsat per l’Artur Mas, la casa gran del catalanisme, no s’entendria si hi hagués una desfederació o separació de la coalició. A més, la coalició amb la seva vessant més progressista (CDC) i la més dretana (UDC), simbolitza millor que ningú el sentir majoritari del catalanisme i del poble de Catalunya.

Conclusió, CIU s’ha de trobar a si mateixa. Esquerra i Iniciativa no són els enemics de CIU. Són dos moviments minoritaris, que han estat uns anys de moda però que van de baixa. CDC i UDC han d’actuar junts però com a corrents diferents en si d’una mateixa realitat que és Catalunya. CIU ha d’obrir les portes a vàries realitats i acceptar l’expressió màxima de la sobirania, la independència, com a normal, igual com ha de defensar la gent que creu que actualment el millor és una Catalunya integrada dins l’Estat Espanyol. Una gran casa comuna, transversal i necessària, amb un únic desig, una Catalunya més pròspera, socialment justa i dia a dia més lliure. Treballant en aquesta línia, sumant esforços, s’incrementarà la base ideològica i les altres alternatives esdevindran minoritàries. Si es fa bé, temps al temps. Recordeu: els nostres enemics polítics són PP i PSOE. Yes, We can!!!